Després de remoure el bagul dels personatges de Shakespeare, el polièdric Jordi Oriol es fixa en la mitologia grega. El seu nou heroi és Sísif, condemnat a empenyar eternament una pedra fins a un cim del que sempre torna a caure per haver intentat enganyar els déus. Mite protagonista d’un famós assaig d’Albert Camus i d’aquest monòleg gens convencional.
Per aquelles casualitats que té la programació , el Lliure de Gràcia ha donat recentment mostres de sentir una mena de “horror vacui”, d’aquells que posa dels nervis a les ànimes minimalistes. Fa no res, els amors epistolars entre Camus i Casares van fer que el seu escenari s’omplís de gom a gom d’objectes i més objectes , en principi carregats de valors sentimental i/o narratiu. Doncs, bé: l’escenari es mostra també ple a vesar d’andròmines ben variades amb aquesta nova proposta d’un Jordi Oriol que , després d’haver sotmès (amb molt d’enginy) Shakespeare als equivocs dels jocs de paraules que saltant de significant en significant deixen entreveure insospitats significats, s’ha volgut inspirar ara en la mitològica figura de Sísif. Ja sabeu que, per culpa de voler passar-se de llest, aquest personatge al qual li va prestar també tanta atenció el mateix Camus (una altra casualitat) i a qui se li atribueixen grans gestes marineres i una afinada visió en el camp del comerç, però també un munt de vergonyoses malifetes, es veu obligat a realitzar dia darrera dia ( és per això que hi ha qui el veu com una metàfora del mateix sol) el més absurd dels treballs forçats. Mentre nosaltres fem al llarg de la jornada les més variades tasques, ell es veu empès a carregar muntanya cap a munt una enorme pedra, sabent perfectament que quan arribi a dalt de tot, aquesta tornarà a caure fins a baix de tot. Partint d’aquesta condemna destinada a durar tota una eternitat, Oriol ha creat un espectacle que ell mateix defineix com a “una oda a l’esforç en va d’aquell que, immers en aquesta submissió contemporània i incapaç d’entendre el món, continua empenyent la pedra. I, amb tot, recorre a l’art per no morir de veritat”. Per cert: la “submissió contemporània” a la qual fa referència el paràgraf no és altra que “l’engranatge incessant de la societat del capital, que no pot ser mai satisfeta”.
Qui hagi seguit de prop la brillant trajectòria d’Oriol i així gaudit d’allò més de la ja esmentada aventura shakespeariana a la qual li va posar el nom de la Trilogia del lament, ja sap que Carles Pedragosa, a més de ser un excel·lent còmplice escènic, és un no menys excel·lent músic i pianista. I donat que a ell li ha tocat aquest cop convertir-se en el solitari alter ego de Sísif, no es estrany que un gran piano de cua sigui l’objecte més amistós de tots els que l’envolten des de la seva ja accidentada primera sortida a l’escenari. Identificar la personalitat de cadascun d’aquest objectes i el paper que ha de jugar en la complexa logística visual i mecànica del muntatge, constitueix en gran mesura el major al·licient de la proposta. Així doncs, crec que el millor és no entrar en detalls que ja anireu descobrint per vosaltres mateixos . Tot i que no me’n puc estar d’assenyalar l’enorme gran bola/ pilota/ pedra rodona (serà així de rodona, la pedra que turmenta Sísif?) que, per les seves dimensions i la seva ubicació, et salta a la vista de seguida. I aquesta pilota/pedra molt problemàtica, ve a ser també una mica el desencadenant dels infortunis que envoltaran l’actuació de Pedragosa, malgrat els molts esforços que posa per convèncer-nos i convèncer-se a si mateix que , si fa o no fa, tot acabarà bé, i que cada nou entrebanc suposa una nova oportunitat per atacar les tecles, i regalar-nos alguna peça d’algun dels seus compositors preferits... tot recordant-nos alhora que , sovint, aquestes boniques composicions que tant ens arriben a l’ànima van ser creades mentre el creador patia tota mena de penúries i malalties . Això sí: les penalitats que pateix el mateix personatge entre aquests intents de convicció , el porten sovint al titubeig que deixa la paraula a mig dir i la frase a mig fer.
Cal dir que, tal i com ell mateix ha insistit en recordar els dies previs a l’estrena de l’espectacle, la intenció de Jordi Oriol era la de presentar un muntatge que es diferenciés clarament en molts sentits de les més reeixides propostes d’Indi Gest. I el cert que aquest punt de ruptura que sempre presenta un punt de risc, es fa ben notori al llarg de la representació. Però alhora, es fan també visibles les limitacions d’un espectacle que deposita massa confiança en la ja esmentada logística mecànica i en el factor sorpresa d’aquesta logística que, per contra, s’acaba fent una mica reiterativa . Aquest cop, el text entrebancat , tot i no està exempt de notables i imaginatives sortides, tendeix també a semblar una mica massa mecànic, a deixar massa a la vista l’artifici. La metàfora de les dissonàncies musicals de triton que trenca l’harmonia, i amb el qual juga també el títol , queda alhora diluïda entre l’excessiva parafernàlia escènica, com es perd també entre ella aquella connexió amb l’angoixa que Camus identifica en el mite de Sísif de la qual parla el mateix Oriol. L’absurda i angoixant tasca de seguir pujant cada dia la pedra destinada a tornar a caure pot ser resultar si fa o no fa un exercici ben comparable a la potser també ben absurda i angoixant tasca diària de donar-li sentit a la vida. I l’art, aquell punt en el qual recolzar-se quan la muntanya es fa massa empinada. Però , malgrat els seus encerts, aquesta lluita contra els elements escènics en la qual ens fica Jordi Oriol, dona la sensació d’haver-se quedat només a meitat de camí, com si la muntanya creativa s’hagués acabat fent massa feixuga.
