Jordi Oriol torna a deixar el públic amb la boca oberta. Ho fa, des del dispositiu carregadíssim de l'escenari, que ja preveu una hecatombe celestial. Carles Pedragosa, habitual músic en la peripècia dramatúrgica del dramaturg i actor, ara fa un pas endavant i empeny la funció com si fos aquell roc pesat, carena amunt. Aquest Sísif, però, no és èpic i tràgic, si no que és una mena d'antiheroi que no acaba de dominar més que el ritme del relat (i això si no espetega cap artefacte de l'escenari).
Sísif és un patètic mirall de la humanitat del segle XXI que sap que tot desemboca a la mort i que procura entendre la complexitat, alhora que s'arrauleix en la preciositat del conte que l'avi explica cada sobretaula de Nadal, sobre el seu Sam i aquella maleta que fa la funció de la caixa de Schrödinger (Afasians). Si el Sísif mític grec té com a destí una certesa tràgica i eterna (similar al suplici de Prometeu), el d'aquesta obra procura entendre l'aleatorietat de la física quàntica, a patacades. Es construeix a partir de l'error, amb el que es troba una escletxa per avançar en una capa diferent de la història: Cada funció exigeix la mateixa concentració per arrossegar el públic a la sorpresa de l'abisme, i alhora cada sessió ha de ser diferent perquè es té una experiència acumulada diferent i amb un temps del cronòmetre vital més a prop del límit.
En l'acudit de la dissecció de les paraules, de la semàntica, que Jordi Oriol ens té malacostumats, hi ha una reflexió existencialista, sigui revisant Hamlet (La caiguda de l'H), La tempesta (L'empestat) o la mala ombra de Macbeth (La mala dicció). Però també ho ha expressat rellegint, sincopat, Rusiñol (La niña gorda). Al costat d'una trama aristotèlica, hi esquitxa brots de Camus, de Jung, de Plató. Sense perdre la compostura del Dr. Franz de Copenhaguen, Pedragosa (Rave, La bruixa de la tramunana, Nadales) procura seguir el fil. No se sap fins a quin punt coneix cada desajust escènic, però entén que el seu destí és tocar el piano fons que la tapa l'enganxa una ungla. O que tot dient, dient, s'arribi al final (The end).
Aparentment, en aquest viatge existencialista, la immigració (L'estranger), la Natura (Teatro Amazonas), la fe, (Dimonis) la política (Alguns dies d'ahir) són episodis superficials insignificants. En la forma hi ha el text postdramatic, la poesia visual de Joan Brossa i CaboSanRoque, la broma surrealista. Per això, la peça esdevé polièdrica i volgudament inabastable. Oriol grata obsessivament més avall sense saber si trobarà el límit del firmament com aquell Show de Truman. La soledat que viu el personatge és cosina de la de Runa, de Lali Ayguadé.
Pedragosa és com un xai obedient que assumeix el principi de trencar la lògica, el que seria previsible i insisteix a fragmentar la partitura, en aturar el relat, en trencar el castell de llibres caient irremissiblement. Chopin va fer unes partitures inesperadament belles mentre ell es podria per dins, tuberculós. En aquest magatzem del Dr. Slump, el dissortat Sísif recorre a la Fantasia per escapar, efectivament, de la realitat que evidenciar que la gran majoria de mortals són mediocres i no tenen l'aura per destacar en gairebé res. I Pedragosa, incorregible, resisteix amb els acords dissonants La Si Fa, el que invoca el diable, el que aventura el descens a l'avern. La quàntica aclapara..
