Sòmion, la ciutat dels oficis impossibles

Familiar

informació obra


Companyia:
El que ma queda de teatre
Sinopsi:

Un espectacle de titelles amb música en directe que ens porta a viatjar a una ciutat molt especial

Sòmion parla de la imaginació, d’afrontar els impossibles per fer-los realitat

De petits, ens pregunten “què vols ser quan siguis gran?” i esperen que diguem metge, professora, futbolista... bé, i ara youtuber. Però hi té cabuda algú que vol escombrar sostres? Sòmion ens porta a viatjar a una ciutat on tots els oficis són ben peculiars: l’home que posa els carrers, el despertaire, la mestra de cant d’ocells, el pintor de fulles d’arbre, la cosidora de cors trencats... 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Sòmion, la ciutat dels oficis impossibles

18/10/2024

La màgia d'imaginar

per Jordi Bordes

La proposta d'El que ma queda de teatre és prou sorprenent en la dinàmica habitual del teatre familiar. En comptes de fer un relat a partir d'un personatge protagonista (sovint, de descoberta), juguen a presentar els veïns d'aquest Sòmion. Sí Peter Pan viu en un país en què els nens no creixen o Alícia flipa pel personal del país de les meravelles, aquí el repte és desenvolupar el màxim de bé l'actitud i l'aptitud dels titelles. Dialogant puntualment amb el manipulador i farcint-ho d'un espai musical interpretat en directe n'hi ha suficient. No hi ha conflicte, un cop s'ha descobert la vocació. I tant hi ha els oficis més plaents com els més laboriosos (com ara, posar els carrers al matí i recollir-los a la nit). Els jocs de paraules permeten picades d'ullet als pares mentre que la canalla queda embadalida per l'ofici i, sobretot, pels insòlits vilatans.

Hi ha algú que voldria ser mestra de cant pels ocells, dedicar-se a despertar els dormilegues o tenir el sofert treball d'amistarnçar-se amb un home panxut i sibjectar la caiguda de l'estómac amb l'ofoici d'aguantapanxes? Algú hauria danat rpintant les fulles dels arbres per anuncar els canvis de temporada... I qui es dedicaria a construir núvols de formes per al cel inabastable de Sòmion? I a encendre els estels? Certament, són oficis que es podrien veure com un malson, com els hi passa als habitants dels planetes d'El petit príncep, però, en aquest cas, és una celebració cada nova arrencada del dia, unes ganes de viure i de participar per la comunitat que es contagia a la platea. En aquest racó de món, fins i tot al protagomnista de'n Jan Totlifan descobriria què pot fer pels altres

L'escenari va obrint calaixos per anar desvelant els secrets que amaguen, com si fos un calendari d'Advent. És cert que jugar a què un mateix recurs pugui repetir-me o que simbolitzi emocions diferents ho faria més suggerent. Sense anar més lluny, Cosint cançons de Factoria Mascaró. Però el viatge, aquest cop, no es fa seguint la trama, sinó que qui més qui menys pensa quin ofici voldria tenir a Sòmion.