Somnis robats

Nous formats

informació obra


Direcció:
Toni Mira, Christof Loy
Estrena:
Festival TNT 2016, Festival TNT 2016, Festival TNT 2016, Festival TNT 2016
Coreografia:
Toni Mira
Intèrprets:
Toni Mira
Vídeo:
Martí Mira
Producció:
Festival TNT - Terrassa Noves Tendències, Toni Mira
Direcció Musical:
Giampaolo Bisanti
Sinopsi:

Una parella de lladres aconsegueix entrar a la nit a la Casa Alegre de Sagrera. Un cop dins se n’adonen que el més valuós que hi ha dins són els somnis que han quedat atrapats en els mobles i en les parets de la casa durant molts anys. Amb enginy i imaginació aconsegueixen que aquests somnis apagats travessin la façana de la casa i prenguin novament vida.

Somnis robats és un mapping fet a mà. Però també és una coreografia feta amb el cor i sobretot un espectacle creat especialment per a aquest meravellós edifici de la ciutat.

Dansa, vídeo i arquitectura units per compartir amb el públic un petit viatge a través dels somnis.

Crítica: Somnis robats

07/10/2016

Un joc visual, que arrenca de la dansa i tasta un pessic teatral

per Jordi Bordes

Toni Mira és un artista en evolució: amplia la seva experiència de ballrí i coreògraf fent d'actor en sèries de televisió i teatre (com a Incerta glòria, dirigit per Rigola) i també posa a prova el seu domini espaial amb el joc del vídeo a les façanes. No en té prou en el treball més o mensys intern de ballarí que suggereix una emoció a l’espectador. Amb Claire Ducreux va aprendre, tot constrint En attendant, l'inattendu, que hi ha una energia molt vàlida quan l’artista mira de fit a fit a l’espectador. Estableix una connexió directa. Ara, prova un nou pla que viatja a una mena de falsa dansa vertical o a un mapping interactiu i artensal. És un treball que, a més, construeix incorporant aportacions dels escolars que pinten una façana de la Casa Sagrera de Terrassa a partir dels seus estímuls.

Somnis robats també incoirpora dramatúrgia quan atorga un cert pes de personatge als dos ballarins que entren com si fossin uns okupes i sortiran com si fossin lladres. Certament, en el format es busca més la sorpresa que no pas la trama o les contradiccions dels personatges. Hi ha un joc constant de proporcions i una voluntat de jugar confonent el que és imatge del que és recurs real (aparició dels actors o il·luminació de les finestres des de l’interior i no a base d’una projecció.  Un preciós viatge que presenta accions impossibles, gràcies al treball audiovisual que pot recordar vagament a Philippe Decouflé.