La Camut Band, nascuda el 1994 de la unió dels coreògrafs i ballarins Rafael i Lluís Méndez i del percussionista Toni Español, presenten al Temporada Alta l’espectacle Sonoritats, una recreació del món màgic dels ballarins, que esdevenen músics gràcies a la sonoritat percussiva dels seus moviments. Sonoritats és un espectacle en el qual interactuen la música en viu i els sons virtuals. Els cossos, en relació amb materials vius com la fusta o la sorra són el fil conductor d’aquest espectacle sensorial. Camut Band, companyia que repeteix a la programació del Temporada Alta, compta amb una llarga trajectòria internacional i ha rebut el reconeixement de crítica i públic a ciutats com Edimburg, Nova York, Toronto i Gènova.
Segon cop que el Mercat de les Flors compta amb el claqué per a passar unes vacances de Nadal. Si al 2009, Epic de Tapeplas va demostrar l'energia i el ritme (amb una brillant interpretació amb un sextet de músics i una pila de ballarins a escena, repicant La primavera de Vivaldi) ara, els de Camut Band han optat per la mesura. Un gran encert, d'entrada. Perquè així s'aconsegueix que l'espectacle agradi als que el claqué els cansa. És una peça que voreja l'hora de durada. Els pares del claqué a Barcelona (que han donat la volta al món amb La vida és ritme) es refugien en una bateria, un orgue i uns calaixos i unes planxes d'alumini sobre les que xuten més que no ballen. Tot el primer pla de la dansa és per als joves valors. Sharon Lavy (l'impulsor de Tapeplas) entre d'altres.
Toni Español és un entranyable contista. Narra la història de les carbasses dels seus pares amb una naturalitat que esparvera. En el joc, involucra el públic, que s'hi apunta persuadit, i barreja conte amb ritme, novament. Unes escenes més tard, abandona la bvateria perpicar sobre de mitges carbasses buides. Les seves mans repiquen com si fossin peus. Efectivament, també hi ha claqué a les seves mans i ressona juganer, hàbil de generar tensió amb les pauses de la partitura.
A Sonoritats, s'experimenta el maridatge del claqué amb la bateria, l'orgue, però també amb una mena de baix, construït amb un llistó de fusta i uns cables i pel canvi de sonoritat d'on es pica. Sigui més greu i apagat (quan ressonen sobre els calaixos d'oficina, per exemple) o sigui com a gotes d'aigua o en una mena de sorra (en la catifa de gespa artificial). Es busca la subtilitat amb solos o duets i una il·luminació molt maracada. Sembla que no hi hagi expressió, emoció si els braços no superen les espatlles. I això, rara vegada, passa. És difícil, certament, dominar l'energia de la percussió perquè deixi respirar la intensitat de l'emoció. L'entrada de la veu de Jordi Grifell és conciliadora. Perquè en el cant hi ha el ritme, el joc de la repetició, però també instants d'una bellesa artística que s'agraeixen i s'absorbeixen amb delit.