L'Alma, la protagonista d'aquest sensible espectacle familiar, representa una nena siriana que fuig de la guerra del seu país. Però no cal que sigui Síria una referència geogràfica imprescindible perquè ben aviat l'Alma —un titella que acaba fent-se entranyable— es posa en la pell de tants refugiats de tants altres indrets que intenten buscar una vida millor fora de la seva terra.
Per això, la companyia Engruna Teatre, que ja fa més de dos anys que porta en gira l'espectacle, amb més d'un centenar de representacions, ha aprofitat aquesta minitemporada al Teatre Nacional de Catalunya —funcions escolars i familiars en cap de setmana— per destinar una funció a reunir famílies que viuen refugiades en aquest moment a Catalunya i també les arribades en els últims temps, però sobretot les que encara viuen amb la por al cos arran de la constant revifada i amenaça de la invasió russa sobre Ucraïna quan es pronostiquen els pitjors averanys a tocar del primer any de l'inici de la invasió.
La companyia, tota la companyia, titellaires, escenògrafs, tècnics de llum i so, i la direcció, converteixen en ficció el que és una tragèdia real per a tantes famílies en una mirada poètica sobre el poder de la supervivència i l'esperit de lluita per vèncer les pitjors adversitats.
Les pedres del relat —un relat que té un referència llunyana en el conte homònim que el segle passat va popularitzar Xesco Boix però sense el seu soldat de protagonista canviat ara per l'Alma— són els amulets de la memòria deixada enrere que l'Alma guarda zelosament perquè li mantenen el lligam amb la seva àvia Jula amb qui vivia a Síria i amb la seva terra enyorada i a la vegada les pedres són també el recurs per aconseguir tirar endavant fent allò que els catalans han fet tants anys: de les pedres fer-ne pans. En aquest cas, doncs, de les pedres fer-ne sopa. O millor dit, amb les pedres, fer fugir de l'egoisme individualista els que li barren el pas fins que entenguin que el millor remei és l'equip.
Tot i tractar-se d'un espectacle familiar i amb un titella de protagonista, les dues actrius titellaires s'hi fusionen com dos personatges més. I l'escenografia fuig del típic teatre de titelles per desenvolupar-se en una estructura de notables dimensions que permet crear diferents ambients: portes de sortida, portes d'entrada, fronteres que no es veuen, fronteres de prejudicis, fronteres de llengua, fronteres de solidaritat...
El so, la il·luminació, la música, la flauta travessera d'una de les actrius i algunes cançons complementen la trama que es fa inevitable que es llegeixi —en aquest cas des de la mirada adulta, esclar— com una denúncia de l'ambigüitat, de la hipocresia i de les dues maneres de mesurar l'ajuda als refugiats aplicades amb recel per una Europa del segle XXI més assetjada que mai pels mals vents de l'homofòbia i el racisme.
Els murs que separen pobles, les pasteres que porten a la mort desenes i desenes de refugiats, les duanes que burocratitzen amb lleis contradictòries i absurdes la necessitat dels drets humans dels qui només busquen un refugi... Engruna Teatre no estalvia una mirada agredolça i un polsim de duresa quan convé: els bombardejos dels avions, el clam dels ofegats en els naufragis d'alta mar, les reaccions negatives quan es rep l'estranger...
«Sopa de pedres» ja ha estat reconegut amb un premi a la Mostra d'Igualada de fa dos anys i ha estat nominat en la modalitat de teatre familiar en els Premis Max de les Arts Escèniques. I tot fa pensar que tot allò que vol mostrar amb el personatge de la petita Alma no té, per ara, malauradament, data de caducitat. (...)
