La rialla és catàrtica. I riure en comunitat és un acte alliberador. El teatre és un bon indret per fer explotar aquesta energia tan positiva i, per a molta gent, és ritual i teràpia. Un acte de transformació. I no cal que la transformació sempre sigui intel·lectual. Entrem amb un estat emocional i en sortim amb un altre. Jordi Casanovas puja a l’escenari abans de començar la seva reposició de Sopar amb batalla al Teatre Borràs per agrair la nostra presència i recordar que alguns dels assistents són sanitaris que fa un any (i encara ara) lluitaven durament contra el virus i que avui han estat convidats per desconnectar de la feina i alliberar tensions. Tots ho hem fet. I és un gust fer-ho en comunitat. I els hi haig de confessar que no soc de riure fàcil, que moltes suposades grans comèdies on tota la platea es pixa de riure a mi em deixen fred. Però aquest cop he format part del magma. He entrat al joc de l’humor negre d’en Jordi Casanovas i he rigut en comunitat. Que bonic que és riure al teatre!
La dramatúrgia de Casanovas ja fa anys que és referencial a casa nostra. Casanovas és un picapedrer de la paraula, del gènere, de la construcció del relat. Un home que fa anys que escriu, dirigeix i produeix a un ritme vertiginós. Fa vint anys, o més, que crea històries que han sabut connectar amb un públic transversal. De fet, podríem parlar de dos Casanovas molt diferenciats: aquell que ha creat històries que a mig camí entre la comèdia, el thriller i el drama, i aquell que parla de les nostres misèries morals, de les relacions socials i dels monstres que habiten dins nostre. Els retrats de Casanovas mai són, ni seran, amables. Més endavant, Casanovas va fer un salt cap a un nou gènere per aprofundir en el retrat pervers dels humans: el Teatre Verbatim. Ja no hi ha lloc pel riure, la realitat dels testimonis de Ruz-Bárcenas, Port Arthur o Jauría –tres exemples d’obres Verbatim del dramaturg de Vilafranca del Penedès– no ho permet. Aquests monstres conviuen amb nosaltres. No són els mateixos monstres de ficció que crea Casanovas, encara que aquests ens puguin ser molt propers. Però, mentre el Verbatim és necessari per despertar la nostra consciència, la ficció de Casanovas actua com a mirall i descompressor al mateix temps. Reconeixem com a nostres certes actituds dels seus personatges, però l’enrevessada trama permet que agafem suficient distància emocional per a sorprendre’ns, patir i riure’ns d’ells sense haver de flagel·lar-nos.
I en aquest calaix situem Sopar amb batalla. Fa deu anys que va escriure aquesta història i la va portar a la Sala Versus Glòries amb una jove companyia sortida de l’Eòlia. Deu anys després, amb més bagatge professional a les espatlles, Jordi Casanovas li ha donat unes quantes voltes, ha afinat els conflictes i ha actualitzat alguns personatges, mantenint això sí la mateixa estructura. Ens explica doncs la història d’un sopar que organitzen el Dani i la Cris a la seva nova casa a una urbanització allunyats de la ciutat. Els convidats són els amics de la Cris. Però la nit no és sols un sopar d’inauguració de la casa. El Dani vol demanar-li a la Cris de casar-se amb ell i els amics estan involucrats en tot el pla. Però els seus amics tenen unes altres intencions.
L’obra té dues parts molt diferenciades. En el primer tram, Casanovas és molt transparent en les seves intencions. Tots els diàlegs i les accions serveixen per presentar-nos els personatges, les seves excentricitats, els seus conflictes i traumes interiors i veure les possibles batalles que es puguin lliurar. Fins i tot ens mostra indissimuladament la seva “escopeta de Txékhov”: un trepant. Tot molt senzill, molt pla, a l’espera que la trama ens porti cap a algun punt d’inflexió. I aquest gir arriba orgànicament (res en la dramatúrgia de Casanovas és forçat) degut al rancor i a la mala gestió de les emocions d’un dels personatges. Una reacció airada, immadura, tremendista, un encreuament de cables que aboca als personatges a una situació de supervivència que progressivament anirà desembocant en una espiral de violència i una decadència moral. Hom recorda El Ángel Exterminador de Luis Buñuel en molts moments de l’obra, però aquí la degradació dels personatges està justificada, no hi ha cap element estrany i inexplicable. Els conflictes es van fent grans i la distància física i emocional entre els personatges és cada vegada més insalvable. Mentrestant, des de la platea, tots hem entrat de ple en el relat, patint i rient a parts iguals, imaginant una possible sortida, un pacte, una solució que alliberi la pressió d’aquells dos espais: el saló i la cuina, que actuen com els dos camps de batalla.
La dramatúrgia és impecable, però la direcció no es queda enrere. Prima el ritme i la confusió molts cops amb dues converses al mateix temps. Però res queda a l’aire, tot acaba sent comprensible. I en aquest sentit juga a favor un repartiment d’actors amb hores de vol. Uns més que altres defensen els seus personatges des del patetisme i l’excentricitat. Francesc Ferrer defensa com mai el paper de gos apallissat, un Dani venjatiu i obsessiu; la Mar del Hoyo és la correcta Cris que acaba traient la fera psicòpata; Meritxell Calvo (Clara) és la perfecta instagramer addicta al mòbil; Peter Vives (Sergio) és un intel·lectual que busca el raonament per sobre de l’enfrontament, però a qui els fets l’acabaran superant; Jordi Coll (Rafa), altiu i provocador, sembla estar per sobre del be i el mal; la Majo Cordonet (Rocío) de menys a més (és el personatge a qui li falta més desenvolupament); i la Júlia Barceló, la Gina, la mirada externa, la noia que passava per allà i que acaba sent víctima de la ràbia d’un dels personatges. Tots els personatges estan molt ben escrits i cada actor sap posar-se a les sabates del seu paper.
Veure una platea tan plena fa un goig terrible. I reconforta que sigui per una obra tan rodona, divertida i intel·ligent com és Sopar amb batalla. Esperem que Jordi Casanovas no deixi d’oferir-nos aquestes comèdies negres i que segueixi, de tant en tant, traient a passejar els monstres interns que té.
