Hi ha un teatre «marca Casanovas». Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) ha reactualitzat, revisat i perfilat la comèdia negra «Sopar amb batalla» que va estrenar el 2010 al Versus Teatre amb intèrprets que sortien de l'Escola Eòlia. Amb un nou repartiment, Jordi Casanovas reuneix uns personatges que actuen encara com a adolescents ja granadets, sense una situació estable, més aviat inestable, tant sentimentalment com professional, desenfeinats alguns d'ells, desconcertats en algun cas, però plens també d'idees i de mirada il·lusionada per un futur millor.
Quan Jordi Casanovas els té aplegats en un ambient generalment reclòs, l'autor els va entrampant en una sèrie de petits conflictes que sorgeixen encadenadament mantenint una atractiva atmosfera de psicosi, d'intriga i, a vegades, d'angoixa i tot per als espectadors, elements que en teatre no s'aconsegueixen fàcilment i aquest és un dels mèrits de les obres de Casanovas que dirigeix ell mateix.
En aquest «Sopar amb batalla», els personatges —les víctimes, vaja—, són set. Set amics de sempre, però que també amaguen petits secrets i petites rancúnies els uns als altres. Una de les parelles, feta fa poc, els reuneix en un sopar a la nova caseta unifamiliar dels afores de la ciutat que s'acaben de muntar.
L'acció transcorre en dos espais sempre a la vista: la cuina i el saló-menjador. La disposició escènica a dues bandes, permet tenir aquesta sensació d'apartament xafardejat des de cadacuna de les dues estances. A partir d'una broma de mal gust d'un d'ells, la tensió va in crescendo, provocada, en part, per una presumpta sessió terapèutica d'una de les amigues, assistenta de geriàtric, que, amb un estil becari, intenta aplicar el que sap entre els altres com si fossin avis.
L'estructura de l'obra té dues grans virtuts: allò que l'autor vol explicar dels personatges es va descobrint gairebé per casualitat, per una frase que no havia d'haver sortit mai a la llum, per una insinuació, per la descoberta d'una mentida, per una confessió del grup sobre alguna qüestió d'algun d'ells... Una manera de crear un guió sense caure en una base lineal sinó que fa pujades i baixades, cosa que manté oberta la incògnita en els espectadors. L'altra virtut del muntatge és el progressiu trencament en dos del grup d'amics. D'aquí vénen els dos espais (cuina i saló-menjador) que es converteixen en dos camps de batalla separats per una paret invisible i divisòria i tancats sota pany i clau.
Sobreviure sense menjar, sense mòbil o sense poder anar al lavabo es converteix en un handicap insuperable que força la negociació. I de la negociació es passa a l'ús de la força. I de l'ús de la força, a la violència descontrolada admesa per tot el grup, i al terror psicòlògic, i a la tragicomèdia —en diuen comèdia negra— que convida a ser vista, perquè sigui mínimament creïble dins de la ficció extrema, amb un permanent somriure.
Jordi Casanovas, en aquest deu anys, ha aportat un llenguatge jove a l'escena teatral, un llenguatge que beu generacionalment de les fonts del cinema d'acció, del psicològic, de les historietes del còmic i de les sèries televisives i que ha configurat un llenguatge trencador que només ha d'anar amb compte a no autocaducar per repetitiu. Una marca com el teatre «marca Casanovas» no es fa només perquè ha trobat el camí de la prefabricació sinó perquè se sap reinventar constantment. (...)
