Entrem a la Sala Tallers, també els joves espectadors d'una escola vinguda expressament per a aquesta primera sessió, un divendres al matí.
Uns personatges divertits i fantàstics, amb unes exuberants melenes de coloraines, ens reben. Parlen amb els nens i nenes, i els pregunten pels seus somnis, i si aquests són en colors. A l'escenari, un enoooooorme llit posat dempeus, de manera que podem mirar-lo com si fóssim al sostre de l'habitació. La cosa promet. Els divertits personatges, noi i noia, es diuen La Gu, i el Ningú.
Apareix al llit, petitíssima, la Mina, una nena de cinc anys que té ganes de dormir i de somiar. Però... ai! Comencen a sonar uns sorolls (que tothom identifica amb una tempesta, excepte ella) i apareix la por. Sota el llit hi ha algú que em vol espantar, pensa -i ens diu- ella. Aniré a sota el llit a comprovar-ho, i de pas -deduïm- em sentiré més protegida.
La sorpresa la tenim tots quan el llit s'obre de bat a bat, i els petits espectadors (devien tenir uns 5-6 anys) són convidats a traspassar aquesta porta encortinada amb blanques gases. Els adults al darrera.
A l'altre cantó, comença una altra obra, asseguts a terra nens i nenes, en cadires els adults, on la Mina pren protagonisme en lloc del Ningú i la Gú, enfrontant-se a diverses situacions que ningú (amb minúscules) acaba d'entendre, ni a què venen: La Mina baixant per unes cintes, unes enormes botes (de set llegües, diria jo) que tenen vida i després es converteixen en un cavall (què poc aprofitat!), i tornen els trons i llamps, amb un monòleg angoixant de la Mina, mentre ens ho mirem, d'un costat el Ningú (amb majúscules) i la Gú, i de l'altre els espectadors, sense acabar de saber, i menys empatitzar, què li passa a la Mina.
Cal dir que molta part del declivi de l'atenció i l'interès d'aquesta segona part el té que els personatges (follets, digues-li) queden en un segon pla, i amb ells el seu estil directe, i molt identificable pels joves espectadors. En aquest cas, cal destacar l'actor Marc Rius, el Ningú, que connecta des del primer moment amb el públic, com si des de sempre hagués treballat per a aquestes edats. Per tant, deduïm que el to del personatge d'heroïna de tragèdia en què deriva la Mina, s'allunya, precisament, d'aquesta connexió desitjable.
Tot plegat, s'ha de dir, un espectacle que vol parlar als nens 'amb dents de llet' com resa el seu subtítol, de les pors i de com afrontar-les, que compta amb cançons originals, no sempre prou ben cantades. Una altra cosa seria si les pors descrites són les que tenen els nens i nenes de 4 a 8 anys, i si no seria preferible adaptar la trama a infants més petits, els que realment tenen por quan van al teatre i tot es queda a les fosques.
Aquest tema i d'altres, s'han debatut a la roda de Premsa posterior a l'obra, prou interessant, que la dramaturga, Núria Vizcarro, el director, Ricard Soler i Mallol, i el mateix Xavier Albertí, director del TNC, han mantingut amb els mitjans que han acudit a la convocatòria.
Sobretot per saber quina proposta hi ha per al públic jove en la nova etapa del TNC, i que podeu sentir de la veu del propi Xavier Albertí, en AQUESTA ENTREVISTA.
