Sota el llit

Familiar | Circ

informació obra


Estrena:
absoluta
Producció:
Factoria Escènica Internacional (FEI), TNC
Autoria:
Núria Vizcarro
Direcció:
Ricard Soler i Mallol
Vestuari:
Giulia Grumi
Caracterització:
Giulia Grumi
Il·luminació:
Adrià Pinar
Composició musical:
Hans Laguna
Ajudantia de direcció:
Judith Pujol
Coreografia:
Judith Pujol
Intèrprets:
Queralt Casasayas, Magda Puig, Marc Rius
Sinopsi:

Un espectacle per a nens i nenes amb les dents de llet i per a qui vulgui acompanyar-los.

La Mina és una nena de cinc anys que no pot dormir a causa dels sorolls que sent sota el llit i la por que li provoquen. L’Algú i el Ningú, dos simpàtics personatges nascuts de la nit, l’acompanyaran al llarg d’un viatge en el qual la Mina s’enfrontarà als seus temors.

L’eix principal de Sota el llit és el tema de la por, una sensació que ens acompanya sigui quina sigui la nostra edat. Tot i que de vegades la por pugui resultar paralitzant, d’altres ens ofereix la possibilitat de transformar-la, convertir-la en desig i descobrir nous camins i noves preguntes. La Mina agafarà forces d’aquesta por –simbolitzada per diferents elements escènics com una tempesta, unes sabates que prenen vida o els jocs de llums i ombres propis d’una nit fosca– i a partir del joc, de la imaginació i de l’art, és a dir, al seu ritme i a partir dels seus recursos, es familiaritzarà amb tot allò que fins al moment li havia semblat desconegut.

Crítica: Sota el llit

31/01/2014

Trama amb un punt màgic per enfrontar la por

per Jordi Bordes

De tots és sabut que sota del llit, sovint, s'hi amaguen les pors. Perquè abans de dormir, el soroll del somier es transforma en un grinyolar que fa angúnia, de porta de castell que s'entreobre i surt un fantasma o un monstre de dos caps... El joc que planteja l'equip de la Factoria Escènica Internacional (FEI) té molt bons condiments d'entrada: perquè integra les teles a la narració, perquè el joc que permet l'escenografia és eficaç. Perquè s'assegura l'èxit amb la reiteració i la cançó (tot i que alguna partitura no s'adiu gaire a les capacitats vocals dels intèrprets) i amb uns personatges enrotllats, mig follets del bosc. La por pren forma de tempesta, de llamps i trons. No hi ha fantasmes (només unes botes fluorescents, que resultaran prou divertides).

El problema és que la reiteració acaba matant la màgia. Perquè la repetició de les rèpliques acaba sent extenuant per als pares. És evident que la peça va dirigida als nens. Però, més enllà del seu valor pedagògic i de possibilitat de tenir una conversa interessant (sobre quines coses fan por entre nens i pares o mestres, per exemple), cal defensar que els espectacles familiars vagin adreçats també als pares. Ni que sigui amb lleus picades d'ullet, amb dobles lectures perquè també els atrapi. Perquè tots són espectadors del mateix espectacle. I és quan tots dos grups d'edats el viuen, que es produeix la comunió enriquidora que fa pòsit. Sovint es parla del teatre familiar per a formar el futur públic: error perquè aquests petits ciutadans ja són espectadors només entrar a la platea i perquè, sovint, és a través de les funcions amb els fills que els pares tornen a trobar el cuc del teatre.