Sota la ciutat

informació obra



Direcció:
Llàtzer Garcia
Intèrprets:
Marta Aran, Oriol Casals, Muguet Franc, Laura López, Albert Pérez
Ajudantia de direcció:
Maria Casellas
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Il·luminació:
August Viladomat
So:
Arcàdia
Producció:
Sala La Planeta (Mithistòrima Produccions S.L.)
Companyia:
Baró d'Evel
Autoria:
Camille Decourtye
Estrena:
Temporada Alta 2015
Sinopsi:

Aquella nit devia passar alguna cosa excepcional perquè la Dàlia i en David es replantegessin el rumb de les seves vides i decidissin fugir del lloc tediós i provincià on vivien. Un lloc que no els havia permès complir els seus somnis i ambicions. 

És una llàstima, però, que en arribar al seu nou destí no es trobessin cap home que els digués alguna cosa semblant a... “S’ha de ser molt fort en aquesta ciutat per poder destacar”.

Sota la ciutat és una crònica de les il·lusions perdudes. Hi apareixen uns personatges obstinats a donar un sentit extraordinari a les seves vides per sortir de la trampa de la mediocritat. I aquesta obstinació, la comparteixen tots els caràcters aquí reunits: tant els que són a dalt de tot i estan desesperats per mantenir-se al seu lloc, com els que lluiten desesperadament per arribar-hi. Els que ja han caigut només poden aprendre a assaborir el plaer de la derrota.

També hi apareix una ciutat, amb més ombres que llums. Aquesta ciutat és Barcelona, més concretament el carrer del Diluvi. Els personatges que hi surten són persones que un dia vaig conèixer i d’altres que potser algun dia coneixeré. I l’època, com que no ho puc entendre d’altra manera, és l’actual.

Llàtzer Garcia

Crítica: Sota la ciutat

16/04/2016

Ganivetada de doble tall al món del teatre

per Andreu Sotorra

Ganivetada de doble tall al món del teatre. Scrash!!! L'autor Llàtzer Garcia (Girona, 1981) continua endinsant-se en el laberint inesgotable de les relacions humanes (recordem només dues peces seves anteriors prou valorades com «La terra oblidada» o «La pols»). I dic ganivetada de doble tall perquè a «Sota la ciutat», estrenada l'any passat dins el Festival Temporada Alta, hi continua planant la família, tot i que sigui la família d'última generació, però aquesta vegada gratant també amb força en les misèries de la gent del teatre, en la frustració dels que hi han jugat un paper en un moment donat i que, a poc a poc, han anat quedant oblidats en el bagul del passat, i en la pèrdua de la il·lusió jove quan s'esfondren les esperances posades en les expectatives professionals, personals o artístiques, en el somni trencat de les oportunitats de la gran ciutat i en la descoberta de la ferum que surt de les clavagueres de la cultura. I malgrat l'amargor que es respira durant tota la trama de «Sota la ciutat», un pot acabar tenint la sensació que també hi ha rastre de comèdia. O de tragicomèdia, esclar. (...)

Aquesta és la ferida de la ganivetada de doble tall. D'aquí ve l'agror de l'obra. Una agror que els cinc intèrprets transmeten subtilment no només pel que diuen sinó també pel que hi viuen. Diu Llàtzer Garcia que la gènesi de «Sota la ciutat» prové d'un paràgraf trobat en la lectura de la novel·la «Revolutionary Road», de Richard Yates. Potser per això, hi ha una introducció i una sortida amb projecció d'una breu narrativitat de frases curtes que sembla que vulguin situar els espectadors i que, a l'hora del desenllaç, s'avancen a la sorpresa tràgica final. Crec que just en aquest moment, o hi sobra l'avançar-ho per escrit en pantalla o hi sobra el panegíric de tanatori —que es podria resoldre amb una escena més simbòlica— i que diria que és la més forçada per a l'actriu Laura López, que ha mantingut durant tot el muntatge, en canvi, una interpretació de matisos del seu personatge molt remarcable en el paper de l'artista multidisciplinar amb contactes top VIP. (...)