Sota la ciutat

informació obra



Direcció:
Llàtzer Garcia
Intèrprets:
Marta Aran, Oriol Casals, Muguet Franc, Laura López, Albert Pérez
Ajudant de direcció:
Maria Casellas
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Il·luminació:
August Viladomat
So:
Arcàdia
Producció:
Sala La Planeta (Mithistòrima Produccions S.L.)
Companyia:
Baró d'Evel
Autor:
Camille Decourtye
Estrena:
Temporada Alta 2015
Sinopsi:

Aquella nit devia passar alguna cosa excepcional perquè la Dàlia i en David es replantegessin el rumb de les seves vides i decidissin fugir del lloc tediós i provincià on vivien. Un lloc que no els havia permès complir els seus somnis i ambicions. 

És una llàstima, però, que en arribar al seu nou destí no es trobessin cap home que els digués alguna cosa semblant a... “S’ha de ser molt fort en aquesta ciutat per poder destacar”.

Sota la ciutat és una crònica de les il·lusions perdudes. Hi apareixen uns personatges obstinats a donar un sentit extraordinari a les seves vides per sortir de la trampa de la mediocritat. I aquesta obstinació, la comparteixen tots els caràcters aquí reunits: tant els que són a dalt de tot i estan desesperats per mantenir-se al seu lloc, com els que lluiten desesperadament per arribar-hi. Els que ja han caigut només poden aprendre a assaborir el plaer de la derrota.

També hi apareix una ciutat, amb més ombres que llums. Aquesta ciutat és Barcelona, més concretament el carrer del Diluvi. Els personatges que hi surten són persones que un dia vaig conèixer i d’altres que potser algun dia coneixeré. I l’època, com que no ho puc entendre d’altra manera, és l’actual.

Llàtzer Garcia

Crítica: Sota la ciutat

05/03/2016

I així ens va...

per Núria Sàbat

I tot plegat, perquè de petits i sobretot de joves ens sentim –i ens fan sentir– destinats a realitzar coses extraordinàries,  a triomfar en algun camp o altre –i si pot ser, en tots–. No cal renunciar a l’ambició de millorar en qualsevol aspecte, però tampoc cal fer-ne un manament. Oblidar que l’excepcionalitat és d’abast molt reduït i que els somnis no solen combregar amb la realitat pot suposar un daltabaix considerable que ens obligui a prendre alguna decisió: acceptar de bon grat la mediocritat, i viure-la amb plenitud i sense frustració; continuar lluitant i arriscar-se a la insatisfacció perpètua o buscar una fugida...

Reflexionat-hi i observant el panorama que l’envolta –sobretot el teatral– i els seus pobladors, Llàtzer Garcia (Girona, 1981), dramaturg i director de la companyia Arcadia, ha construït una petita i molt il·lustrativa galeria antropològica habitada per cinc personatges: la parella formada per en David (Oriol Casals), informàtic i escriptor en potència, i la Dàlia (Muguet Franc), venedora i actriu també en potència, que abandonen la seva ciutat provinciana i sense glamur per instal·lar-se a la capital que els permetrà materialitzar la seva “potencialitat”. Allà coneixen la Míriam (Marta Aran), una noia “normal” amb una feina “normal” i en Narcís (Albert Pérez), director de teatre en hores baixes a causa d’una visió hipercrítica de la professió que l’ha apartat dels escenaris, i l’antitètica germana de la Míriam, la Bàrbara Bonay (Laura López), influent artista mediàtica d’èxit que regna en el àmbit de les xarxes socials.

Paral·lelament, Llàtzer Garcia aprofita aquest viatge personal dels protagonistes per posar sobre la taula altres temes –que si bé en aquest cas giren al voltant del món teatral, són perfectament extrapolables– aparentment irresolubles, com ara la institucionalització de la cultura; l’absurd marge que separa generacions d’un mateix àmbit sense tenir en compte que no només són compatibles sinó capaces de crear, juntes, noves i poderoses sinèrgies; el rebuig a la crítica, a tot el que no sigui políticament correcte; el poder de les relacions socials i dels “contactes” en detriment del veritable talent... I així ens va.

La interpretació mostra la seguretat del rodatge –l’obra és una producció de Sala La Planeta (Mithistòrima) de Girona que es va estrenar en la darrera edició del Temporada Alta– i en destaquen especialment la força de Muguet Franc i Albert Pérez, que aporten força i visceralitat a un muntatge ben construït, que si bé en alguns moments acusa un cert decalatge entre el to i la intenció, transcorre de manera fluïda.