I tot plegat, perquè de petits i sobretot de
joves ens sentim –i ens fan sentir– destinats a realitzar coses
extraordinàries, a triomfar en algun camp
o altre –i si pot ser, en tots–. No cal renunciar a l’ambició de millorar en
qualsevol aspecte, però tampoc cal fer-ne un manament. Oblidar que l’excepcionalitat
és d’abast molt reduït i que els somnis no solen combregar amb la realitat pot
suposar un daltabaix considerable que ens obligui a prendre alguna decisió:
acceptar de bon grat la mediocritat, i viure-la amb plenitud i sense frustració;
continuar lluitant i arriscar-se a la insatisfacció perpètua o buscar una
fugida...
Reflexionat-hi i observant el panorama que
l’envolta –sobretot el teatral– i els seus pobladors, Llàtzer Garcia (Girona,
1981), dramaturg i director de la companyia Arcadia, ha construït una petita i
molt il·lustrativa galeria antropològica habitada per cinc personatges: la
parella formada per en David (Oriol Casals), informàtic i escriptor en
potència, i la Dàlia (Muguet Franc), venedora i actriu també en potència, que
abandonen la seva ciutat provinciana i sense glamur per instal·lar-se a la capital
que els permetrà materialitzar la seva “potencialitat”. Allà coneixen la Míriam
(Marta Aran), una noia “normal” amb una feina “normal” i en Narcís (Albert
Pérez), director de teatre en hores baixes a causa d’una visió hipercrítica de
la professió que l’ha apartat dels escenaris, i l’antitètica germana de la
Míriam, la Bàrbara Bonay (Laura López), influent artista mediàtica d’èxit que
regna en el àmbit de les xarxes socials.
Paral·lelament, Llàtzer Garcia aprofita aquest
viatge personal dels protagonistes per posar sobre la taula altres temes –que si
bé en aquest cas giren al voltant del món teatral, són perfectament
extrapolables– aparentment irresolubles, com ara la institucionalització de la
cultura; l’absurd marge que separa generacions d’un mateix àmbit sense tenir en
compte que no només són compatibles sinó capaces de crear, juntes, noves i
poderoses sinèrgies; el rebuig a la crítica, a tot el que no sigui políticament
correcte; el poder de les relacions socials i dels “contactes” en detriment del
veritable talent... I així ens va.
La interpretació mostra la seguretat del
rodatge –l’obra és una producció de Sala La Planeta (Mithistòrima) de Girona
que es va estrenar en la darrera edició del Temporada Alta– i en destaquen
especialment la força de Muguet Franc i Albert Pérez, que aporten força i
visceralitat a un muntatge ben construït, que si bé en alguns moments acusa un
cert decalatge entre el to i la intenció, transcorre de manera fluïda.
