Sota la ciutat

informació obra



Direcció:
Llàtzer Garcia
Intèrprets:
Marta Aran, Oriol Casals, Muguet Franc, Laura López, Albert Pérez
Ajudant de direcció:
Maria Casellas
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Il·luminació:
August Viladomat
So:
Arcàdia
Producció:
Sala La Planeta (Mithistòrima Produccions S.L.)
Companyia:
Baró d'Evel
Autor:
Camille Decourtye
Estrena:
Temporada Alta 2015
Sinopsi:

Aquella nit devia passar alguna cosa excepcional perquè la Dàlia i en David es replantegessin el rumb de les seves vides i decidissin fugir del lloc tediós i provincià on vivien. Un lloc que no els havia permès complir els seus somnis i ambicions. 

És una llàstima, però, que en arribar al seu nou destí no es trobessin cap home que els digués alguna cosa semblant a... “S’ha de ser molt fort en aquesta ciutat per poder destacar”.

Sota la ciutat és una crònica de les il·lusions perdudes. Hi apareixen uns personatges obstinats a donar un sentit extraordinari a les seves vides per sortir de la trampa de la mediocritat. I aquesta obstinació, la comparteixen tots els caràcters aquí reunits: tant els que són a dalt de tot i estan desesperats per mantenir-se al seu lloc, com els que lluiten desesperadament per arribar-hi. Els que ja han caigut només poden aprendre a assaborir el plaer de la derrota.

També hi apareix una ciutat, amb més ombres que llums. Aquesta ciutat és Barcelona, més concretament el carrer del Diluvi. Els personatges que hi surten són persones que un dia vaig conèixer i d’altres que potser algun dia coneixeré. I l’època, com que no ho puc entendre d’altra manera, és l’actual.

Llàtzer Garcia

Crítica: Sota la ciutat

15/04/2016

Petits personatges que debaten sobre els grans reptes de la vida

per Jordi Bordes

La companyia Arcàdia de Llàtzer Garcia es pren un respir en la seva trilogia familiar. De totes maneres, els personatges inspiren aquell dramatisme, amb rèpliques fresques i divertides, com les de La pols, la peça estrenada a la Sala Flyhard, que ha replicat més de la companyia. Les reflexions sobre l'art en general i el teatre són un teló de fons constant. És l'objectiu amb el que condensa el nus de l'obra: Cal ser extraordinari socialment per ser feliç? O la felicitat rau en saber estar als llocs sense la pressió de ser especial, símplement vivint l'experiència íntimament? 

Garcia imagina una parella que decideix trencar amb la seva vida vulgar de ciutat mitjana per anar a la gran capital a viure el seu somni. No són rics, ni tenen contactes en l'entorn artístic: hauran de lluitar molt i de treballar amb feines més ingrates per sobreviure i, potser també, per enriquir-se en fets vitals que els donin pòlvora als seus relats breus d'un escriptor prematur (Oriol Casals, ambiciós) o a les seves futures interpretacions de teatre (Muguet Franc, immensa, el paper que és evoluciona durant l'escena). Toparan amb una veïna que està triomfant com a artista plàstica (Laura López, mostrarà les febleses de l'artista orgullós i aparentment triomfador) i que els convida a integrar-se al seu cercle de talent perquè també prosperin. Per completar el quadre, un Marc Pérez fent de director ressentit (ell s'ha inspirat en Jordi Mesalles però hi hauria una llista de noms inacabable, començant per Ricard Salvat o per un incomprès i meritori Esteve Polls... entre molts d'altres) i Marta Aran sent l'única que no vol ser extraordinària i que té una certa enveja perquè comprova que els altres brillen momentàniament en els seus instants de glòria però la foscor i la depressió després toca compartir-la entre tots. Són interpretacions molt creïbles, sense voler anar un pas més del que demana la situació argumental i, en tot cas, sempre mostrant ombres als seus comportaments: tothom llueix una veritat i amaga unes vergonyes (un dels mèrits del muntatge). 

En la posada en escena, hi ha un combat constant entre el què es reivindica (una peça que permet plantejar reflexions profundes) i el que es fa (juga amb la superficialitat de la cultura que es denuncia). Tot i això, la peça aconsegueix mantenir la tensió en les prop de dues hores de durada. Es percep que serà més intensa encara, ja que vam veure l'obra en l'assaig general, quan en prou feines s'havia entrat a sala i s'estaven automatitzant els tempos actorals. La felicitat és quasi tant fugissera com la vida. És feliç qui viu i creu en el seu somni, amb sinceritat (vagi endavant, o no). Els cinc personatges construeixen un mostrari de cinc possibles actituds davant de l'impuls artístic. això fa que l'espectador pugui sentir-se identificat i reconegui bona part dels passatges, sense necessitat de ser un experimentat en les arts escèniques. Perquè, davant de teló de fons, hi ha les actituds vitals que es posen en entredit.