Sota la ciutat

informació obra



Direcció:
Llàtzer Garcia
Intèrprets:
Marta Aran, Oriol Casals, Muguet Franc, Laura López, Albert Pérez
Ajudant de direcció:
Maria Casellas
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Il·luminació:
August Viladomat
So:
Arcàdia
Producció:
Sala La Planeta (Mithistòrima Produccions S.L.)
Companyia:
Baró d'Evel
Autor:
Camille Decourtye
Estrena:
Temporada Alta 2015
Sinopsi:

Aquella nit devia passar alguna cosa excepcional perquè la Dàlia i en David es replantegessin el rumb de les seves vides i decidissin fugir del lloc tediós i provincià on vivien. Un lloc que no els havia permès complir els seus somnis i ambicions. 

És una llàstima, però, que en arribar al seu nou destí no es trobessin cap home que els digués alguna cosa semblant a... “S’ha de ser molt fort en aquesta ciutat per poder destacar”.

Sota la ciutat és una crònica de les il·lusions perdudes. Hi apareixen uns personatges obstinats a donar un sentit extraordinari a les seves vides per sortir de la trampa de la mediocritat. I aquesta obstinació, la comparteixen tots els caràcters aquí reunits: tant els que són a dalt de tot i estan desesperats per mantenir-se al seu lloc, com els que lluiten desesperadament per arribar-hi. Els que ja han caigut només poden aprendre a assaborir el plaer de la derrota.

També hi apareix una ciutat, amb més ombres que llums. Aquesta ciutat és Barcelona, més concretament el carrer del Diluvi. Els personatges que hi surten són persones que un dia vaig conèixer i d’altres que potser algun dia coneixeré. I l’època, com que no ho puc entendre d’altra manera, és l’actual.

Llàtzer Garcia

Crítica: Sota la ciutat

16/04/2016

talents balafiats

per Francesc Massip

No he vist les anteriors obres de Llàtzer Garcia, que sé que han tingut un ressò important, però Sota la ciutat és un text que peca de pretensiós, pateix un excés de durada i presenta uns diàlegs no prou esmolats. I, tanmateix, toca amb bon lluc un tema que urgeix ser portat una i altra volta damunt de l'escenari: el debat artístic entre la complaença alimentària i l'ostentació del talent; la tensió vitalment dramàtica entre l'artista que cerca el reconeixement a qualsevol preu i el creador empudegaire que és blanc de l'ostracisme institucional. Els personatges millor traçats són la Dàlia, una aprenent d'actriu insatisfeta amb la vida que porta, un rol que encarna amb fèrvida intensitat Muguet Franc, la millor basa del muntatge, amb un treball acurat, enèrgic, matisat, fulgent, que creix quan se li brinda la possibilitat de fer d'ajudant de l'altre personatge fort de l'espectacle: Narcís Munt, un director i professor de teatre, abans molt sol·licitat, però caigut en desgràcia a causa de la seva actitud hipercrítica contra el sistema i els seus servidors. Assumeix el paper un magnífic Albert Pérez, que destil·la una perpètua i adorable mala llet perquè ningú sap reconèixer-li el talent. Els parlaments d'aquest tàndem es compten entre els millors moments de la representació. Per cert, que la història ens recorda vivament el cas del director i professor de l'Institut del Teatre Jordi Mesalles, el primer en muntar David Mamet i Thomas Bernhardt en català, que va excel·lir en un bon feix d'espectacles d'excel·lent factura, però que després d'escandalitzar el corral amb Els Beatles contra els Rolling Stones, mai no va ser convidat a treballar al TNC (i no va ser l'únic), cosa que li va generar un gavadal de ressentiment, amb propostes o declaracions tan pintoresques com voler convertir el TNC en un multicines, i no va tenir pèls a la llengua per denunciar les "llistes negres al teatre català". També, com al Narcís Munt de l'obra, li van oferir de remuntar un dels seus espectacles mítics, el "Tot esperant Godot" de 1984, després d'haver-li negat el pa i la sal, poc abans que decidís posar fi a la seva existència. Quant de talent no s'ha balafiat en aquest nostre país tan mesell...