Sota teràpia

Teatre

informació obra


Adaptació:
David Serrano
Traducció:
Edu Pericas
Intèrprets:
Francesc Ferrer, Marina Gatell, Cristina Plazas, Miquel Sitjar, Andrés Herrera, Meritxell Huertas, Amalia Fernández
Il·luminació:
Ion Aníbal López
Vestuari:
Mireia Guardia
Caracterització:
Toni Santos
So:
Joan Gil
Direcció:
Daniel Veronese, Antonio Castro
Ajudantia de direcció:
Maite Pérez Astorga, Edu Pericas
Producció:
Anexa, Teatre Borràs
Escenografia:
Elisa Sanz
Autoria:
Juan Villoro
Sinopsi:

En una nit de divendres tres parelles són convidades a participar d’una particular i relaxada sessió de teràpia: un intercanvi d’experiències personals, de desitjos, de somnis i frustracions. Aparentment res massa extraordinari. Però algú està absent en aquest experiment: la sessió aquest cop es desenvoluparà sense la tutela de la professional i la portaran a terme els mateixos pacients.

A poc a poc una maquinària impensada s’engegarà i desencadenarà confessions, reclams, veritats i mentides en un camí desenfrenat. Un desenfrenament difícil de detenir quan s’engega. En aquest espai concebut especialment per a aquesta tasca, els sis jugadors se sentiran aleshores impulsats a desplegar moviments, a actuar cadascun el seu joc ocult.

I el que es revelarà serà una forma inexorable i necessària per expressar el que estava vetllat; trencar amb l´ordenament de comportament social. Els codis i els aparellaments que havien funcionat fins avui ja no serveixen. I així sortirà a la llum una altra veritat…

Crítica: Sota teràpia

28/10/2016

Brillant

per Toni Polo

Una parella repel·lentment enamorada; una altra tan consolidada que no se suporta; una tercera de tímids. Totes tres van a teràpia i coincidiran en una sessió en comú. Ells sols. Sense la psicòloga. Sense que es coneguin. Tota una tarda, fins que acabin de parlar i de dir-se tot el que hagin de dir-se. De seguida sortiran els draps bruts. És del que es tracta. Aparentment.

La proposta, que recorda (sense desmerèixer) el cèlebre Mètode Gronholm, podria convertir-se en una simple i xorra enumeració d’aventures, de secrets desvelats, de pors, de manies, una mena de concurs a veure qui la diu més grossa. En cap cas. En primer lloc, perquè estem davant d’un text brillant. Matias del Federico recorre a un llenguatge àgil, molt actual, del carrer, sense caure en vulgarismes que no siguin necessaris. Tot el que es diu a l’obra té el seu perquè. Daniel Veronese el dirigeix amb valentia (precisament pel risc de caure en la grolleria) i la mitja dotzena d’actors el defensen amb total credibilitat i molt a gust.

Amb aquests vímets, l’obra transcorre entre riallades sinceres i sorolloses (una pega: la gent riu massa i deixen de sentir-se els actors mentre ho fa; però és inevitable), guanyant en interès a cada minut. Sabem que ha de passar alguna cosa, que el desenllaç ens marcarà. Si no, l’obra haurà estat un fracàs.

L’evolució de cada personatge és tan exagerada com creïble. El tímid (Andrés Herrera) esdevindrà un masclista acabat; la seva dona (Meritxell Huertas), que demana permís (i perdó) per a qualsevol cosa, s’anirà animant. El matrimoni avorrit (Miquel Sitjar i Cristina Plazas) no trigaran a tirar-se els trastos pel cap. I els petons que no deixen de fer-se els repel·lents (Francesc Ferrer i Marina Gatell) a poc a poc es veurà que no seran tan sincers com pretenen... Episodis de tensió, de broma, de violència, fins i tot de sexe, conduiran l’obra al desenllaç que, com havia de ser, és la guinda a una representació extraordinària que va molt més enllà de la broma fàcil.