Sota teràpia

Teatre

informació obra


Adaptació:
David Serrano
Traducció:
Edu Pericas
Intèrprets:
Francesc Ferrer, Marina Gatell, Cristina Plazas, Miquel Sitjar, Andrés Herrera, Meritxell Huertas, Amalia Fernández
Il·luminació:
Ion Aníbal López
Vestuari:
Mireia Guardia
Caracterització:
Toni Santos
So:
Joan Gil
Direcció:
Daniel Veronese, Antonio Castro
Ajudantia de direcció:
Maite Pérez Astorga, Edu Pericas
Producció:
Anexa, Teatre Borràs
Escenografia:
Elisa Sanz
Autoria:
Juan Villoro
Sinopsi:

En una nit de divendres tres parelles són convidades a participar d’una particular i relaxada sessió de teràpia: un intercanvi d’experiències personals, de desitjos, de somnis i frustracions. Aparentment res massa extraordinari. Però algú està absent en aquest experiment: la sessió aquest cop es desenvoluparà sense la tutela de la professional i la portaran a terme els mateixos pacients.

A poc a poc una maquinària impensada s’engegarà i desencadenarà confessions, reclams, veritats i mentides en un camí desenfrenat. Un desenfrenament difícil de detenir quan s’engega. En aquest espai concebut especialment per a aquesta tasca, els sis jugadors se sentiran aleshores impulsats a desplegar moviments, a actuar cadascun el seu joc ocult.

I el que es revelarà serà una forma inexorable i necessària per expressar el que estava vetllat; trencar amb l´ordenament de comportament social. Els codis i els aparellaments que havien funcionat fins avui ja no serveixen. I així sortirà a la llum una altra veritat…

Crítica: Sota teràpia

14/03/2017

De rialles, en vénen ploralles

per Núria Sàbat

Sota teràpia d’entrada sembla una comèdia més, una d’aquelles que van tan bé per riure una estona, passar una nit agradable i esvair cabòries. Tres parelles en crisi es troben en una habitació tancada, convocades per una psicòloga absent que els ha deixat una sèrie de sobres numerats que contenen les instruccions d’una sessió de teràpia que es preveu molt singular. Enmig de crits, riallades, alguna protesta, mostres de fatxenderia o de timidesa van obrint les cartes. Ben aviat, el contingut posarà en evidència les febleses, les veritats i les mentides de tots ells amb l’objectiu que aquesta teràpia conjunta faci l’efecte que ha de fer.

L’ombra de Jordi Galceran, Yasmina Reza i, fins i tot, de J. P. Sartre, doncs, s’hi fa força evident.

Però les coses, ja se sap, no sempre són el que semblen... de manera que, cap al final, la història farà un tomb encertat i necessari perquè l’obra adquireixi entitat i vagi més enllà de la “típica comèdia” construïda a partir d’uns personatges prototípics, un punt caricaturats, i d’unes situacions tensades a punt d’esclatar, tot plegat amanit amb unes quantes cullerades d’ironia i les obligades referències sexuals que asseguren la riallada.

I aquí és on rau el veritable interès d’aquesta obra escrita per Matías del Federico, un jove autor argentí prou hàbil a l’hora d’utilitzar la banalitat, el lloc comú, la quotidianitat coneguda per portar-nos cap allà on vol i, per què no, a fer-nos reflexionar sobre determinats temes –especialment d’un– del qual mai no se’n parlarà prou.

Francesc Ferrer, Marina Gatell, Cristina Plazas, Miquel Sitjar, Andrés Herrera i Meritxell Huertas, còmplices de la faula i també entre ells mateixos, esdevenen sis bons intèrprets als quals Daniel Veronese, des de la seva direcció particular –sempre vibrant–, ha sabut imprimir un ritme accelerat i un punt desbocat que, en el desenllaç quedarà del tot justificat.