Sota teràpia

informació obra



Adaptació:
David Serrano
Traducció:
Edu Pericas
Intèrprets:
Francesc Ferrer, Marina Gatell, Cristina Plazas, Miquel Sitjar, Andrés Herrera, Meritxell Huertas, Amalia Fernández
Il·luminació:
Ion Aníbal López
Vestuari:
Mireia Guardia
Caracterització:
Toni Santos
So:
Joan Gil
Direcció:
Daniel Veronese, Antonio Castro
Ajudant de direcció:
Maite Pérez Astorga, Edu Pericas
Producció:
Anexa, Teatre Borràs
Escenografia:
Elisa Sanz
Autoria:
Juan Villoro
Sinopsi:

En una nit de divendres tres parelles són convidades a participar d’una particular i relaxada sessió de teràpia: un intercanvi d’experiències personals, de desitjos, de somnis i frustracions. Aparentment res massa extraordinari. Però algú està absent en aquest experiment: la sessió aquest cop es desenvoluparà sense la tutela de la professional i la portaran a terme els mateixos pacients.

A poc a poc una maquinària impensada s’engegarà i desencadenarà confessions, reclams, veritats i mentides en un camí desenfrenat. Un desenfrenament difícil de detenir quan s’engega. En aquest espai concebut especialment per a aquesta tasca, els sis jugadors se sentiran aleshores impulsats a desplegar moviments, a actuar cadascun el seu joc ocult.

I el que es revelarà serà una forma inexorable i necessària per expressar el que estava vetllat; trencar amb l´ordenament de comportament social. Els codis i els aparellaments que havien funcionat fins avui ja no serveixen. I així sortirà a la llum una altra veritat…

Crítica: Sota teràpia

02/11/2017

Replicar la fórmula

per Núria Cañamares

Tres parelles en una sala. Vuit sobres i una trompeta. Són les instruccions que els ha deixat la psicòloga perquè s’autogestionin la sessió de teràpia. En grup. Creu que el fet de parlar obertament dels seus problemes i recollir l’opinió dels altres els ajudarà a resoldre’ls. I la trompeta? Per canviar de sobre i donar una mica de marxa a la dinàmica, que no s’ensopeixi. Un plantejament que recorda Gran Hermano i que atrau per la curiositat (o morbositat?) que desperta el comportament humà.

Els personatges es presenten un a un desvelant ràpidament uns caràcters molt tipificats i llençant a l’aire les primeres llampades de per on anirà la cosa. Com un zàping de problemes, es tracten qüestions molt variades amb múltiples punts de vista: els fills, la feina, la relació de parella... que van pujant de to fins arribar a les confessions més truculentes. Tot i els cops d’efecte amb fosca traca final, des del principi hi ha molta pista... massa.

Una comèdia que passa bé. Àgil, divertida i ben escenificada, que abasta diferents fronts interpel·lant l’espectador sense incomodar-lo. Com ‘El test’ de Jordi Vallejo, no es desvia gaire del “manual de la comèdia comercial contemporània amb gir inesperat” que va catapultar ‘El mètode Grönholm’. Sens dubte –i encara que ‘Sota teràpia’ l’hagin escrit i dirigit dos argentins, Matías Del Federico i Daniel Veronese, respectivament–, l’obra de Jordi Galceran ha deixat petja. Fins i tot ell mateix en va seguir l’estela a ‘El crèdit’, reeixint de nou en la missió. Però d’original només n’hi ha un. Les fórmules no es repliquen, s’inventen.