Tres trames que s’entrellacen: La primera: un director de teatre barceloní es tanca en una biblioteca de Berna per escriure una obra sobre el turisme. La segona: el propietari d’un dels últims videoclubs de Barcelona, cineasta amateur, es veu forçat a tancar el seu negoci i rep pressions immobiliàries. I la tercera: una sèrie de ciència ficció que transcorre l’any 2050, en una Barcelona distòpica dividida entre partidaris i detractors del turisme. Tres llenguatges escènics diferents: la conferència, que serveix per articular un discurs sobre el turisme en diferents etapes històriques; la fotonovel·la, on el que passa dins de la pantalla influeix en el què passa fora; i el teatre d’objectes per recrear escenes de ciència ficció. Tres punts de reflexió sobre el turisme: El paper d'una capital cultural històrica de la Mediterrània al segle XXI, la frontissa entre Àfrica i Europa i l'Europa del Sud com a "balneari" de l'Europa del Nord. I un tema d’actualitat del què parlar obertament, sense complexes i amb el distanciament que proporciona l’humor: la problemàtica del turisme de masses a Barcelona i les causes que se’n deriven.
Un viatge apassionant a través del turisme, la memòria i el cinema: Tours Stars Here.
Fèlix Pons és un actor que li agrada contaminar les seves dramatúrgies d'arts plàstiques. En aquesta ocasió, ha construït una maqueta de la Barcelona del 2050 en plena crisi, en una lluita intestina entre els que defensen el turisme de masses i els que el pateixen fins a convertir-se en veritables agressors. "Souvenir" passa per molts altres estadis. És, efectivament,una mena de tríptic que acaba confluint: Per una banda, hi ha el dramaturg que vol escriure sobre el turisme en un recés casual a Berna. Per un altre, hi ha l'amenaça del vídeoclub que ha de suportar les bromes pesades dels del pis turístic de sobre del local a més que comprova com el propietari busca fer més negoci no renovant-li el contracte de lloguer. Per últim, el fals documental del futur.
Pons va molt ben acompanyat per una component de The Mamzelles (Paula Màlia). Si a "La tardor barcelonina", del mateix dramaturg, el clima el posava la guitarra de Jordi Busquets, és una llàstima que ara no aprofiti la musicalitat d'aquesta intèrpret. Tot i així, la peça molt passada de voltes i amb evidents punts "gore" (que no es poden desvetllar) és un raig continu d'imatges, fragmentació de trames i girs dramàtics metateatrals. Un trencaclosques que cal molta mà esquerra per mantenir en equilibri i fer les transicions sense pausa.
Si el "grand tour", el primer turisme que evoca el dramaturg en la seva recerca a Berna, era un viatge iniciàtic dels joves de família adinerada per visitar Itàlia i, posteriorment, altres països; avui el turisme s'ha democratitzat amb els vols barats i els pisos rellogats però ha perdut la voluntat d'aprendre d'altres cultures. Per això, l'amo del vídeoclub emprendrà una croada a pit descobert, temerària. Comèdia desbarrada que il·lustra i a la vegada incita a la revolta, més o menys, violenta.