Tenim un problema. Si a la proposta coreografica se li anul·la la música, més que fàcil (embfadora), i sobretot les cites textuals (d'unes reflexions que ratllen entre el to pretensiós i l'argument de telenovel·la) quedaria una peça molt ben ballada. Amb uns ballarins (sovint, en format de solo) que controlen cada part del cos i mantenen torsions i equilibris de contorsionisme.
A la roda de premsa va haver una conversa interessant sobre la dansa i el teatre. Mentre que el director del Grec (i exdirector del Mercat de les Flors), Cesc Casadeús es preguntava si el teatre és mentida perquè parteix de personatges i un text fictici i la dansa és veritat perque no es pot amagar el cos, Alan Lucien Øyen el demsentia: perquè l'actr pronuncia un text que acostuma ser inequívoc, mentre que el ballarí es pot protegir en el moviment abstracte. Per al director, dramatirg i coreògraf, el que compta és que cada intèrpret revela ceritat íntima a partir del que li toca representar. La pega és que en aquesta proposta de teatre dansa els intèrprets queden tapats totalment per una excusa dramatúrgica, que sembla moure's (com se cita al final del text) per la vluntat de l'espectador. No hi ha la veritat creativa si no una ansietat d'agradar a un públic que ofega.
Pel que fa a l'espai també és estrany. Davant d'una il·luminació implacable (potser preguntar-se si no seria millor haver situat els sobretitulats en un racó que nbo el tapés la potència dels focus), l'espai convida a qu`pe els ballarins estiguin sempre a escena. Amb quatre cadires per descansar. Però aquest codi es trenca també quan desapareixen uns mentre es queden els altres. I el que és més incomprensible és una porta (una metàfora, aclareixen!) al centre de l'escena. Necessària per expressar una peripècia de sèrie policíaca intranscendent. El paper de creador (amb l'altaveu a l'esquerra enfrontant-se als ballarins, a la dreta) podria ser suggerent si apel·lés a la crisi creativa (que ja es veu que s'està patint per un drama aigualit, efectista, sense brou) com a Nine o 28 i mig, per citar dos casos clàssics.
Acabem. El moviment mai falla. És net, expressiu i virtuós. Pot expressar sense necessitat de paraules com l'ànima s'escapa d'un cos ferit. com s'insuflen vida l'un a l'altre. També hi ha el contrast dels cossos, tots esculturals, fibrats que ensenyen, pinten i insinuen (amb transparències). La tinta va teniyint el vestuari, deixant rastre l'un en l'altre, fent evident unes relacions dependents dins de l'escena, més enllà de si la trama és sobrera, o no.
Richard Clayderman tocava molt bé el piano però, sense alguna motivació que despertés la imaginació, embafava. Aquest Story Story die es fa interminable (amb molts finals possibles), cansa per l'abús de la veu en off i les peripècies dramàtiques, absolutament gratuïtes.
