Story, story, die- Alan Lucien Øyen

Teatre | Dansa

informació obra


Coreografia:
Alan Lucien Øyen
Sinopsi:

Dansa i teatre conflueixen en la nova creació d’un dels artistes més innovadors de l’escena noruega i internacional. Hi repassa les mentides que diem per aconseguir allò que tots i totes volem: ser estimats.

És considerat com un dels principals talents de les arts escèniques europees actuals, un artista que treballa a la vegada en dues disciplines sense que sigui possible decidir amb seguretat a quina s’hauria d’adscriure el que estem veient. No és estrany, perquè, com ell mateix explica, Alan Lucien Øyen es va passar la infantesa a Den Nationale Scene, el teatre de Bergen, on el seu pare treballava com a responsable del vestuari d’actors i actrius, cosa que li va permetre viure des de dins el món de l’escena. Va començar a estudiar dansa amb 17 anys amb un mestre hongarès i, quan alguns anys després, ja format a Bergen, Oslo i Colònia, va començar a crear les seves pròpies coreografies, en els seus incloïa solos uns llargs monòlegs que feien difícil continuar considerant les seves creacions com a representacions de dansa i prou. Tots dos llenguatges, el dramatúrgic i el coreogràfic, són gairebé impossibles de deslligar per a Alan Lucien Øyen. Els combina un cop més a Story, story, die, una peça per a set ballarins i ballarines que se centra en la relació d’interdependència que s’estableix entre l’amor i la mentida. I és que, en essència, tothom vol que l’estimin i, per aconseguir-ho, som capaços de reinventar la nostra vida diària i fer-la encaixar, així, en un model desitjable, que pugui ser objecte de l’afecte i la consideració d’altri, ni que sigui expressada mitjançant un m’agrada a les xarxes socials. En aquestes xarxes, tothom està obligat a explicar contínuament “històries” positives, de manera que qui no aconsegueix encadenar narracions d’èxit, una rere l’altra, està “mort”, com a mínim socialment (d’aquí el títol de la coreografia). Un moviment coreogràfic d’alta intensitat, unes imatges que semblen gairebé cinematogràfiques i un text incisiu i sempre present que acompanya el moviment, constitueixen un espectacle que ha estat creat per l’artista en col·laboració directa amb els i les intèrprets i que incorpora vivències i experiències personals dels mateixos ballarins i ballarines, sempre a la recerca de la màxima sinceritat.

Alan Lucien Øyen va signar les primeres coreografies l’any 2004 i, dos anys més tard, va crear la seva companyia, Winter Guests, un col·lectiu multidisciplinari que aplega actors i actrius, ballarins i ballarines, escriptors i escriptores i persones dedicades al disseny d’escenografies o a aspectes tècnics de les arts escèniques. Ha presentat peces de dansa com What’s not to love? (2007), que també parlava sobre l’amor utilitzant referències del món del cinema, la televisió i el teatre; l’esdeveniment escènic de sis hores de durada Coelacanth (2013), en el qual explorava, amb una dotzena de músics en escena, les interioritats de la vida teatral fent servir també el llenguatge de la dansa; Simulacrum (2016), creada al Japó amb els llenguatges de la dansa contemporània, el teatre kabuki i el flamenc; la coreografia creada per encàrrec del Tanztheater Wuppertal Bon voyage, Bob (2018); The Hamlet Complex, una peça basada en l’obra de Shakespeare per al Norwegian National Ballet (2021) o, també aquest 2021 passat, The American Moth, una representació multimèdia amb dansa, teatre en diversos idiomes i vídeo en directe que parla sobre les relacions intergeneracionals i té com una de les protagonistes principals la mítica actriu Liv Ullman.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Story, story, die- Alan Lucien Øyen

07/07/2022

Moviment excels ofegat en narrativa gratuïta

per Jordi Bordes

Tenim un problema. Si a la proposta coreografica se li anul·la la música, més que fàcil (embfadora), i sobretot les cites textuals (d'unes reflexions que ratllen entre el to pretensiós i l'argument de telenovel·la) quedaria una peça molt ben ballada. Amb uns ballarins (sovint, en format de solo) que controlen cada part del cos i mantenen torsions i equilibris de contorsionisme.

A la roda de premsa va haver una conversa interessant sobre la dansa i el teatre. Mentre que el director del Grec (i exdirector del Mercat de les Flors), Cesc Casadeús es preguntava si el teatre és mentida perquè parteix de personatges i un text fictici i la dansa és veritat perque no es pot amagar el cos, Alan Lucien Øyen el demsentia: perquè l'actr pronuncia un text que acostuma ser inequívoc, mentre que el ballarí es pot protegir en el moviment abstracte. Per al director, dramatirg i coreògraf, el que compta és que cada intèrpret revela ceritat íntima a partir del que li toca representar. La pega és que en aquesta proposta de teatre dansa els intèrprets queden tapats totalment per una excusa dramatúrgica, que sembla moure's (com se cita al final del text) per la vluntat de l'espectador. No hi ha la veritat creativa si no una ansietat d'agradar a un públic que ofega.

Pel que fa a l'espai també és estrany. Davant d'una il·luminació implacable (potser preguntar-se si no seria millor haver situat els sobretitulats en un racó que nbo el tapés la potència dels focus), l'espai convida a qu`pe els ballarins estiguin sempre a escena. Amb quatre cadires per descansar. Però aquest codi es trenca també quan desapareixen uns mentre es queden els altres. I el que és més incomprensible és una porta (una metàfora, aclareixen!) al centre de l'escena. Necessària per expressar una peripècia de sèrie policíaca intranscendent. El paper de creador (amb l'altaveu a l'esquerra enfrontant-se als ballarins, a la dreta) podria ser suggerent si apel·lés a la crisi creativa (que ja es veu que s'està patint per un drama aigualit, efectista, sense brou) com a Nine o 28 i mig, per citar dos casos clàssics.

Acabem. El moviment mai falla. És net, expressiu i virtuós. Pot expressar sense necessitat de paraules com l'ànima s'escapa d'un cos ferit. com s'insuflen vida l'un a l'altre. També hi ha el contrast dels cossos, tots esculturals, fibrats que ensenyen, pinten i insinuen (amb transparències). La tinta va teniyint el vestuari, deixant rastre l'un en l'altre, fent evident unes relacions dependents dins de l'escena, més enllà de si la trama és sobrera, o no.

Richard Clayderman tocava molt bé el piano però, sense alguna motivació que despertés la imaginació, embafava. Aquest Story Story die es fa interminable (amb molts finals possibles), cansa per l'abús de la veu en off i les peripècies dramàtiques, absolutament gratuïtes.