L’inquiet Enric
Montefusco (ex-líder de la ja dissolta banda de hardcore Standstill) es llença a un projecte escènic propi i
complex. Amb la seva banda, ja havia participat en dos espectacles del creador
Rodrigo García (A veces me siento tan
cansado que hago estas cosas, 2001 i Agamenón,
2003). L’atracció de Montefusco per l’escena teatral l’havia portat a projectes
escènics vinculats a la banda que va fundar: Cénit (2013) va ser el seu darrer espectacle per al circuit de
festivals. Tata Mala (del que
Montefusco n’és l’autor, el director i el compositor) és un espectacle musical
en el que es barregen elements tan diversos com els Falcons de Barcelona, un
text escrit en primera persona per Diana Bandini, la presència de David Climent
i Pablo Molinero (Los Corderos.sc), la ballarina i coreògrafa Sònia Gòmez i els
músics Ramon Rabinad, Pere Jou i Aleix Puig que l’acompanyen en la seva recent
encetada carrera musical en solitari. El resultat és un musical inquietant i
estrany on la paraula dita té un pes insòlit i el moviment escènic corre a
càrrec de les acrobàcies i figures dels Falcons. Tata Mala tracta el tema del paradís perdut de la infantesa, d’un
paradís no gens paradisíac que, a voltes, s’assembla prou a les portes d’un
infern i d’una infància on la ingenuïtat és d’una reveladora consciència.
L’espectacle juga a una arriscada dissociació entre els que es diu i el com i
qui ho diu: Climent, Molinero i Gómez posen veu al text alternant-se en la seva
lectura; són peces d’un particular “tres en ratlla” que veiem construir-se en
escena a mesura que avança l’espectacle. La música -part fonamental del conjunt!-
pren ressons populars/tradicionals quan ajuda a il·lustrar escenes de festa de
dècades passades o versiona algun hit com
Heart of Gold de Neil Young (1972),
en altres moments forma part del mateix discurs. Les tensions en la vida de la
protagonista, una nena que no es resigna a assumir el paper que li atorguen els
qui per ella han de vetllar, s’expliciten de forma molt abstracte però
innovadora i contundent amb les figures que realitzen els falconers que,
situats a dos dels marges del tauler del joc, van intervenint amb el seu
coreografiat deambular. Sobta veure tants elements posats en dansa per
construir un espectacle de to tan intimista; tot i que -s’ha de reconèixer-,
tots ells estan tan ben pautats que, només des de l’anàlisi ens adonem que no
hem arribat a sortir del camp dels pensament, records, angoixes i desitjos de
la protagonista.
