De Bata a Barcelona. Amb un somni per complir. De l'argolla de Guinea Equatorial a la llibertat del més enllà. Del somni de Gaudí al somni de Bebu, un arquitecte que amb Ula es juguen la vida en pastera per entrar a la península i trobar el camí d'una nova vida.
A «Te casarás en Barcelona» hi ha un drama inesperat, la pèrdua d'un nadó en plena alta mar, que canvia sobtadament el que podria semblar el rumb del to romàntic de la història d'una parella que comença junta una aventura cap al desconegut.
Del presumpte to romàntic al xoc de la realitat. De la promesa del casament a Barcelona al trencament de la promesa. De les terres de Guinea a les torres de la Sagrada Família. Del mite gaudinià a la mirada enlaire per volar més amunt.
L'obra de cambra d'Ever Blanchet, que ha dirigit Maria Clausó, basa tota la seva trama en la força del discurs i de la paraula. La interpretació dels dos protagonistes, Ula i Bebu, matisa molt bé els vaivens entre la joia de l'arrencada i el llast de la tragèdia. Tant l'actriu Sonia Jerez com l'actor Malcolm McCarthy, els dos d'origen cubà però establerts a Catalunya, incorporen els dos registres dels seus personatges, des de la incomprensió pels fets tràgics que els toca viure com per la descoberta de l'evolució impensable que fa cadascun d'ells.
Entre els dos, com una mena d'observador de la parella, en el paper del metge psiquiàtric Gustavo, l'actor Víctor Vidal, format a l'Uruguai en teatres de Montevideo —terra d'origen també del dramaturg Ever Blanchet— però establert teatralment a Catalunya, fa de plat de balança entre Ula i Bebu, a la vegada que, des de la posició de doctor, és un miratge per a ella i un escull per a ell.
Intento no desvelar gaire cosa més de la trama que ha escrit Ever Blanchet a partir de les impressions d'un conegut seu relacionat amb Guinea Equatorial. Hi ressona fins i tot el tràfic del cèlebre Floquet de Neu quan va passar, després de diferents mans, al primatòleg Jordi Sabater Pi, i d'ell, al zoo de la Ciutadella.
Tampoc no desvelaré que l'obra puja i baixa emocionalment com un tobogan i que en aquest tobogan s'hi enfilen i hi llisquen delicadament els tres intèrprets, des de Guinea, des de records d'infància, des dels la memòria de l'àvia taxista, des de la pastera, des del psiquiàtric on Ula acaba sent internada fins a l'ombra del taller de construcció de la Sagrada Família.
Ever Blanchet, davant una qüestió tan dramàtica com el dels refugiats en pastera que intenten vèncer el Mediterrani, no ha pretès fer un documental de la immigració sinó que diria que ha fet un esforç de contenció per centrar la seva mirada en el destí de la parella guineana, deixant sempre una porta oberta a l'especulació, introduint un personatge absent —un amic de la infància d'Ula— i deixant en l'aire una incògnita fins i tot en el desenllaç, enmig d'una atmosfera d'esperança, de superació, d'alliberament d'Ula, amb un sentiment que transcorre des del dolor de la pèrdua a la joia de la vida. (...)
