El dramaturg Ever Blanchet va sentir la necessitat de parlar dels viatges a la mort en pastera quan va llegir una notícia d'un diari que un pare havia perdut el fill de dos anys que tenia ente els peus per culpa d'una tempesta enmig del Mediterrani. Malcom McCarthy i Sonia Jerez són aquesta parella que somnien en la Barcelona del Paradís i que paguen un peatge molt més alt del que esperaven. La posada en escena, amb direcció de Maria Clausó, elimina les el·lipsis temporals i ja apareix la dona internada en un psiquiàtric a conseqüència del xoc traumàtic per la pèrdua d'un fill. Víctor Vidal és el psicòleg que s'hi interessa i que demostra una humanitat que el tempta a saltar-se la seva ètica professional, de distanciament amb els pacients. L'obra dramàtica és dura i exigeix un treball actoral potent i condensat per extreure el dolor de tot el que es diu i del que s'ha patit durant els salts temporals. De fons, emergeixen algunes notes de la Guinea Equatorial d'on han marxat. Blanchet s'aparta de la seva farsa (més habitual a l'escena, com ara Hipopótamos) i incdeix en aspectes de Guinea Equatoria, una antiga colónia espanyola amb molta presècia catalana. Des d'aquest territori apunta la responsabilitat en l'abís i explotació de recursos insinuant un cert esclavisme (sense arribar a l'evidència d'Amèrica) ni la voluntatr de fer un documental del país (com e que preparen Jaume Forés i Laura Riera a Stand 68: Guinea Equatorial, que ja van van avançar en un Feedback de la Fabra i Coats.
La icona de la Sagrada Família per a aquesta parella d'arquitectes guineans és massa poderosa per no atrevir-se a fer un viatge fora de la llei. Volen el millor pel seu fill. volen el millor per al seu progrés. Cauen en creure el desig de l'Europa acollidora i constaten que el tràngol és molt més que l'econòmic. En aquesta ficció (que especula sobre fets reals) s'aparta dels espectacles testimonis i s'aventura a imaginar i a empatitzar amb una trama íntima, com pot ser la pèrdua accidental d'una criatura. és un pas més que cal fer per normalitzar obres que incorporen actors amb pells diverses a l'escena. L'obra es representa en castellà per facilitar als intèrprets treballar des de la naturalitat. Tot i que pugui estigmatitzar-los és una decisió valenta que va a favor del muntatge, tot i que s'hagués pogut intercal·lar el català puntualment entre els actors que sí que el dominen i que ajudaria a mostrar la voluntat d'integrar-se a la Barcelona de la Sagrada Família. La llum per cert, recorda en molts passatges als vitralls de'n Vila-Grau del temple.
Al costat d'un drama tortuós, les "consultes" de'n Bergman (el fill del psicòleg sobre les preocupacions filosòfiques d'un nen de 7 anys) aporten llum i aire a les escenes més asfixiants. És necessari treure el cap de l'aigua per respirar abans de capbussar-se al drama. L'edifici de la Sagrada Família esdevé una mena de metàfora de l'exili vital de la parella de joves amb la criatura. i del seu futur, que serà diferent al que havien pronosticat els seus somni en aquesta Barcelona de permissos de residència i de treball i de desconfiança al que és diferent. Els braços caiguts, com narcotitzats de la noia els primers mesos al psiquiàtric, la seva mirada perduda, acabarà trobant un motiu per brillar i somriure. Per recordar i empoderar-se amb la seva àvia taxista. Serà a partir d'un casament que els redimeixi a Barcelona? Serà a partir de la seva necessitat de reconstruir l seva vida, una etapa en la que no es negui la pèrdua però s'assumeixi al costat de tot el que vindrà, amb esperança. En el fons, tots els processos de dol necessiten d'una llum al fons del túnel. I els seus antagònics sacrificaran els seus projectes vitals perquè aquesta sortida sigui ferma i definitiva. Hi ha molta generositat en l'escenari del Teatre Gaudí Barcelona, tant dels personatges, com dels intèrprets. Són de les obres que s'abraçaria de cor als actors.
