Stanley Kubrick, en té la culpa: pels cinèfils, des de fa unes quantes
dècades ( des de que la pel·lícula es va estrenar el 1968) resulta impossible
escoltar les notes del vals “El Danubi blau” sense viatjar mentalment no pas
tant cap a la Viena capital de l’imperi austrohongarès, si no més aviat cap a
les imatges de “2001. Una odissea a l’espai”. I juraria que també Dinitris
Papaioannou, el creador d’aquest magnífic espectacle , ha escoltat el famós
vals en aquest mateix sentit, a l’hora de triar-lo com a leitmotiv musical que
reapareix ( sempre , de forma fraccionada )
un i altre cop al llarg de la representació. Més encara, si tenim en compte
que en el seu primer tram la música de Strauss fins i tot serveix per
acompanyar el passeig lunar d’un astronauta , mentre la potent escenografia
inclinada formada per xapes i més xapes superposades que sovint amaguen moltes
sorpreses sota seu, es transforma en la pell del nostra satèl·lit. I ja posats
a seguir amb la connexió kubrickiana, diria que aquesta no es limita al famós
vals. Ja sabeu que Kubrick , a la seva obra mestra, apuntava cap a l’enigma de
l’odissea vital que s’inicia en el mateix moment en el qual el primat dóna el
pas decisiu cap a la seva humanització prenent consciència de la mort: de la
pròpia, i de la que pot infringir als altres. Llavors, en la que continua sent
l’el·lipsi més sublim i abismal de la història del cinema, un os llançat a
l’aire ens situava en aquell encara futur 2001 en el qual una humanitat orgullosa
dels seus grans avanços es tornava a enfrontar a la gran incògnita de la seva
existència, en forma de misteriós monòlit capaç de demostrar-nos que el fals
control que creiem de vagades tenir sobre les coses i sobre la vida, no és més
que això: un fals control, un miratge.
Doncs, també el fascinant muntatge de
Papaioannou en té quelcom de misteriosa odissea amb quelcom de viatge cap a
Jupiter i més enllà de les estrelles: recordeu, aquell sensacional fragment de la
pel·lícula de Kubrick que abolia per complert les lleis de la narrativa
clàssica, i al qual, per cert David Lynch ret homenatge a la sensacional nova
temporada de “Twin Peaks”? Papaioannou inicia el seu espectacle amb un cos nu i
estirat a terra al qual un personatge intenta cobrir com si fos el cos d’un
cadàver, mentre un altre visitant destapa un i altre cop amb la força de l’aire
que deixa anar la caiguda d’una d’aquestes xapes escenogràfiques. Curiosament,
mentre l’os llançat a l’aire de “2001”
implicava un viatge instantani a través de l’espai i del temps, el joc inicial
d’ “El gran domador” suposa el començament d’un viatge escènic que acabarà recordant-nos que no som altre cosa que un
munt d’ossos organitzats en forma d’esquelet , i destinats a transformar-se
també ells en pols sense forma. Tornant a l’escena inicial, el ritual es repeteix un i altre cop ( les
repeticions carregades de significació ,
formen també part de la proposta) , gairebé com si es tractés d’un joc en el
qual el (fals?) cadàver, aixeca de tant en tant el cap, abans de tornar-se a
vestir i calçar-se. I calçar-se , a l’espectacle de Papaioannou, significa
sovint posar-se unes sabates que han arrelat , i arrencar de cop aquestes arrels
que et volien subjectar a terra, per tal de seguir viatjant cap a un lloc
incert. Aquesta dinàmica entre la necessitat d’arrelar en un territori segur o
seguir viatjant cap a l’incert, forma també sempre part de l’itinerari vital.
De fet tot és incert i tot canvia
constantment de pell, en aquest espectacle en el qual , com en aquell viatge a
Jupiter, les lleis de la narrativa clàssica queden també abolides, per tal de
submergir-nos en les lleis d’un univers oníric, però no exempt de la seva
pròpia lògica. No és estrany que abans hagi sortit també a col·lació el nom de
David Lynch: Lynch, com tots aquells altres creadors visionaris donats a creure
que la veritat no es troba en l’aparença de la realitat si no més aviat en l’al·lucinació i
en l’absurd que desmunta els nostres somnis de control, sembla també formar
part d’aquest paisatge. Un paisatge en el qual una lliçó d’anatomia digne de
museu s’acaba transformant en un àpat caníbal. I en el qual un cos en moviment ,
potser no és en realitat altra cosa que la suma d’altres cossos fragmentats. La
fragmentació , és una constant al llarg de l’espectacle. I el cos cobert de
guix que espera ser alliberat ( un altre imatge ben intensa ) , es diria un
recordatori d’aquesta constant necessitat d’anar unint de nou els fragments de
cos al llarg de l’itinerari , encara que cada nova fractura, deixi el seu
rastre de residus que ja no es poden recompondre. En qualsevol cas, res prou
dramàtic com per a que el muntatge no
deixi anar també un rastre d’humor latent, i fins i tot d’oberta
sensualitat. Tot, comptant sempre amb la col·laboració d’un grapat d’intèrprets
disposats a deixar-se fragmentar , a quedar-se sense cos per tal de formar part de l cos de l’altre, a buscar
refugi sota una pluja de fletxes capaces de transformar l’escenari en un camp
de blat , a fer equilibris impossibles damunt l’esfera del globus terraqui. I
així , fins arribar a aquest final amb quelcom de troballa arqueològica amb forma
d’esquelet.
