The Great Tamer (El gran domador)

Teatre | Dansa

informació obra



Intèrprets:
Pavlina Andriopoulou, Costas Chrysafidis, Ektor Liatsos, Ioannis Michos, Evangelia Randou, Kalliopi Simou, Drossos Skotis, Christos Strinopoulos, Yorgos Tsiantoulas, Alex Vangelis
So:
Kostas Michopoulos
Composició musical:
Johann Strauss II
Vestuari:
Maria Ilia
Ajudant de direcció:
Stephanos Droussiotis
Producció:
Tina Papanikolaou, 2Works
Autor:
Israel Galván
Direcció:
Israel Galván
Sinopsi:

D'una intensitat visual poc comuna que deriva de la seva passió conjunta per les arts plàstiques i l'escena, els espectacles del grec Dimitris Papaioannou són una barreja d'accions experimentals, teatre físic i performance. Antic dibuixant de còmics i pintor, l'artista dissenya cada escena dels seus espectacles creant uns storyboards que són l'antecedent de les imatges oníriques que es plasmen després sobre l'escenari. Una banda sonora formada pels sons amplificats i distorsionats que els intèrprets produeixen i que s'acompanyen de músiques fragmentades i paisatges sonors embolcalla l'acció. Tots aquests elements serveixen a Papaioannou per parlar-nos sobre la vida, com si es tractés d'un viatge destinat a fer grans descobertes, a buscar tresors ocults o a explorar, d'una manera gairebé arqueològica, els significats més amagats de l'existència humana. Unes imatges d'una simplicitat només aparent ens parlaran, en definitiva, sobre els aspectes més sagrats de les coses mundanes.

Tot i que va començar la seva trajectòria artística en el món de les arts plàstiques, Dimitris Papaioannou es va dedicar aviat al món de l'escena, fent de director, coreògraf, intèrpret i dissenyador de decorats, vestuari i il•luminació. Va ser el creador de l'Edafos Dance Theatre, amb el qual va treballar fins al 2012 i que es va convertir en tot un referent de l'escena grega. És especialment conegut per haver-se encarregat, l'any 2004, de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics d'Atenes. L'artista treballa els seus espectacles amb la participació dels intèrprets i té referències estètiques que van de Jacques Tati a Luis Buñuel, passant per Buster Keaton o David Lynch.

Premi de la Crítica 2017 a espectacle internacional de dansa

Crítica: The Great Tamer (El gran domador)

04/07/2017

Papaioannou ens proposa una odissea escènica fascinant, un viatge oníric a ritme de vals i ple de cossos fragmentats

per Ramon Oliver

Stanley Kubrick, en té la culpa: pels cinèfils, des de fa unes quantes dècades ( des de que la pel·lícula es va estrenar el 1968) resulta impossible escoltar les notes del vals “El Danubi blau” sense viatjar mentalment no pas tant cap a la Viena capital de l’imperi austrohongarès, si no més aviat cap a les imatges de “2001. Una odissea a l’espai”. I juraria que també Dinitris Papaioannou, el creador d’aquest magnífic espectacle , ha escoltat el famós vals en aquest mateix sentit, a l’hora de triar-lo com a leitmotiv musical que reapareix ( sempre , de forma fraccionada )  un i altre cop al llarg de la representació. Més encara, si tenim en compte que en el seu primer tram la música de Strauss fins i tot serveix per acompanyar el passeig lunar d’un astronauta , mentre la potent escenografia inclinada formada per xapes i més xapes superposades que sovint amaguen moltes sorpreses sota seu, es transforma en la pell del nostra satèl·lit. I ja posats a seguir amb la connexió kubrickiana, diria que aquesta no es limita al famós vals. Ja sabeu que Kubrick , a la seva obra mestra, apuntava cap a l’enigma de l’odissea vital que s’inicia en el mateix moment en el qual el primat dóna el pas decisiu cap a la seva humanització prenent consciència de la mort: de la pròpia, i de la que pot infringir als altres. Llavors, en la que continua sent l’el·lipsi més sublim i abismal de la història del cinema, un os llançat a l’aire ens situava en aquell encara futur 2001 en el qual una humanitat orgullosa dels seus grans avanços es tornava a enfrontar a la gran incògnita de la seva existència, en forma de misteriós monòlit capaç de demostrar-nos que el fals control que creiem de vagades tenir sobre les coses i sobre la vida, no és més que això: un fals control, un miratge.

Doncs, també el fascinant muntatge de Papaioannou en té quelcom de misteriosa odissea amb quelcom de viatge cap a Jupiter i més enllà de les estrelles:  recordeu, aquell sensacional fragment de la pel·lícula de Kubrick que abolia per complert les lleis de la narrativa clàssica, i al qual, per cert David Lynch ret homenatge a la sensacional nova temporada de “Twin Peaks”? Papaioannou inicia el seu espectacle amb un cos nu i estirat a terra al qual un personatge intenta cobrir com si fos el cos d’un cadàver, mentre un altre visitant destapa un i altre cop amb la força de l’aire que deixa anar la caiguda d’una d’aquestes xapes escenogràfiques. Curiosament, mentre  l’os llançat a l’aire de “2001” implicava un viatge instantani a través de l’espai i del temps, el joc inicial d’ “El gran domador” suposa el començament d’un viatge escènic que acabarà  recordant-nos que no som altre cosa que un munt d’ossos organitzats en forma d’esquelet , i destinats a transformar-se també ells en pols sense forma. Tornant  a l’escena inicial,  el ritual es repeteix un i altre cop ( les repeticions carregades de significació  , formen també part de la proposta) , gairebé com si es tractés d’un joc en el qual el (fals?) cadàver, aixeca de tant en tant el cap, abans de tornar-se a vestir i calçar-se. I calçar-se , a l’espectacle de Papaioannou, significa sovint posar-se unes sabates que han arrelat , i arrencar de cop aquestes arrels que et volien subjectar a terra, per tal de seguir viatjant cap a un lloc incert. Aquesta dinàmica entre la necessitat d’arrelar en un territori segur o seguir viatjant cap a l’incert, forma també sempre part de l’itinerari vital. De fet tot és incert  i tot canvia constantment de pell, en aquest espectacle en el qual , com en aquell viatge a Jupiter, les lleis de la narrativa clàssica queden també abolides, per tal de submergir-nos en les lleis d’un univers oníric, però no exempt de la seva pròpia lògica. No és estrany que abans hagi sortit també a col·lació el nom de David Lynch: Lynch, com tots aquells altres creadors visionaris donats a creure que la veritat no es troba en l’aparença de la  realitat si no més aviat en l’al·lucinació i en l’absurd que desmunta els nostres somnis de control, sembla també formar part d’aquest paisatge. Un paisatge en el qual una lliçó d’anatomia digne de museu s’acaba transformant en un àpat caníbal. I en el qual un cos en moviment , potser no és en realitat altra cosa que la suma d’altres cossos fragmentats. La fragmentació , és una constant al llarg de l’espectacle. I el cos cobert de guix que espera ser alliberat ( un altre imatge ben intensa ) , es diria un recordatori d’aquesta constant necessitat d’anar unint de nou els fragments de cos al llarg de l’itinerari , encara que cada nova fractura, deixi el seu rastre de residus que ja no es poden recompondre. En qualsevol cas, res prou dramàtic com per a que el muntatge no  deixi anar també un rastre d’humor latent, i fins i tot d’oberta sensualitat. Tot, comptant sempre amb la col·laboració d’un grapat d’intèrprets disposats a deixar-se fragmentar , a quedar-se sense cos per tal de  formar part de l cos de l’altre, a buscar refugi sota una pluja de fletxes capaces de transformar l’escenari en un camp de blat , a fer equilibris impossibles damunt l’esfera del globus terraqui. I així , fins arribar a aquest final amb quelcom de troballa arqueològica amb forma d’esquelet.