Quan entra el
públic, un home ja és a escena. Esperant. Immòbil, pacient. Vesteix amb tratge
negre i es troba al bell mig d’un espai desèrtic, immens, que esdevindrà el
plató d’un majúscul espectacle visual.
‘The Great Tamer’
arrenca com ‘Still Life’ i ‘Primal Matter’ –dues de les produccions més recents
de Dimitris Papaioannou (no hem pogut evitar buscar-les per la xarxa)– i l’artista
grec hi continua desplegant
un treball d’investigació personal bastit sobre una infinitat d’imatges
evocadores que fan pensar, sí, però que alhora conviden a evadir-se, a gaudir
lliurement d’aquest experimental engranatge de cossos, materials, llum i so dissenyat
per Descobrir. En majúscula. Per trobar respostes a preguntes (potser no encara,
o des de sempre) formulades. Per obrir els ulls ben grossos davant coses noves.
Per ampliar horitzons.
Es pot
modificar el destí? Ho explora a través de la repetició, de l’efecte
acció-successió, un cicle metòdic que queda en suspensió davant el canvi,
davant el moviment d’una simple peça. D’on venim i, sobretot, on anem? La vida
i la mort, l’eterna pregunta, i la necessitat imperiosa de conservar el record dels
qui han marxat per perpetuar-los fins la fi dels temps. La terra... la que tot
ho dóna i tot s’ho endú, la que escup o engoleix capritxosament, sense
miraments.
Més enllà de
les reflexions (amb, segur, un ampli ventall d’interpretacions), el polifacètic
Papaioannou regala il·lustracions, com quan exercia de pintor o dibuixant de
còmic abans de caure rendit a les arts escèniques. Són quadres, vinyetes,
escenes, seqüències que conjuguen plasticitat, teatre físic, circ, dansa,
performance... i captiven la retina. Les traça a poc a poc perquè l’espectador pugui
degustar-les, digerir-les.
Ens unes s’hi
veuen el conjunt d’il·lusions òptiques que conglomeren braços, cames i peus de
cossos diferents formant personatges irreals, estrambòtics o mitològics, com la
meravella de centaure que es passeja amb certes dificultats. En altres, el
moviment precís i elegant dels cossos –sovint nus– mostra el pas del temps en
una imparable cadena humana o bé la creació amb un delicat duo de contact
contorsionista. Encara en altres, l’escenografia sorprèn per la mal·leabilitat que
tant pot moure les plaques tectòniques que cobreixen l’escenari aixoplugant
sorra, pedres, aigua o persones (!), com conrear un fèrtil camp d’altives
espigues de blat disparades com fletxes. I construeix més imatges, moltes més,
carregades d’al·legories i significació.
La imaginació
no té límits i Papaioannou sembla disposat a gratar i gratar per obrir nous
camps dins la creació que n’ampliïn el radi. Una proposta per a ments i
paladars curiosos que, afortunats, hem assaborit al Grec abans que viatgi a una
altra gran cita de tots els juliols: el Festival d’Avinyó.
