The Great Tamer (El gran domador)

Teatre | Dansa

informació obra



Intèrprets:
Pavlina Andriopoulou, Costas Chrysafidis, Ektor Liatsos, Ioannis Michos, Evangelia Randou, Kalliopi Simou, Drossos Skotis, Christos Strinopoulos, Yorgos Tsiantoulas, Alex Vangelis
So:
Kostas Michopoulos
Composició musical:
Johann Strauss II
Vestuari:
Maria Ilia
Ajudant de direcció:
Stephanos Droussiotis
Producció:
Tina Papanikolaou, 2Works
Autor:
Israel Galván
Direcció:
Israel Galván
Sinopsi:

D'una intensitat visual poc comuna que deriva de la seva passió conjunta per les arts plàstiques i l'escena, els espectacles del grec Dimitris Papaioannou són una barreja d'accions experimentals, teatre físic i performance. Antic dibuixant de còmics i pintor, l'artista dissenya cada escena dels seus espectacles creant uns storyboards que són l'antecedent de les imatges oníriques que es plasmen després sobre l'escenari. Una banda sonora formada pels sons amplificats i distorsionats que els intèrprets produeixen i que s'acompanyen de músiques fragmentades i paisatges sonors embolcalla l'acció. Tots aquests elements serveixen a Papaioannou per parlar-nos sobre la vida, com si es tractés d'un viatge destinat a fer grans descobertes, a buscar tresors ocults o a explorar, d'una manera gairebé arqueològica, els significats més amagats de l'existència humana. Unes imatges d'una simplicitat només aparent ens parlaran, en definitiva, sobre els aspectes més sagrats de les coses mundanes.

Tot i que va començar la seva trajectòria artística en el món de les arts plàstiques, Dimitris Papaioannou es va dedicar aviat al món de l'escena, fent de director, coreògraf, intèrpret i dissenyador de decorats, vestuari i il•luminació. Va ser el creador de l'Edafos Dance Theatre, amb el qual va treballar fins al 2012 i que es va convertir en tot un referent de l'escena grega. És especialment conegut per haver-se encarregat, l'any 2004, de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics d'Atenes. L'artista treballa els seus espectacles amb la participació dels intèrprets i té referències estètiques que van de Jacques Tati a Luis Buñuel, passant per Buster Keaton o David Lynch.

Premi de la Crítica 2017 a espectacle internacional de dansa

Crítica: The Great Tamer (El gran domador)

05/07/2017

Vals d'al·legories

per Clàudia Brufau


Deu minuts després de començar em sentia com si em conduíssin per un museu colossal, en una d’aquelles visites que es fan ara en 3D als cinemes. Sobre la monumental plataforma ondulada afloren obres d’art: imatges genuïnes, la bellesa de la nuesa humana o escenes manllevades de les parets de museus com la Lliçó d’anatomia de Rembrandt o Les espigadores de Jean-François Millet. Gairebé totes, això sí, pintades i esculpides sobre el vals del Danubi blau de Johannes Strauss, que apareix o desapareix com si es tractés de marea alta i marea baixa. The Great Tamer no es tracta d’una història de l’art express, tot i que n’està impregnat, sinó una exposició en viu sobre l’home, les seves arrels, la por a la mort, la por al més enllà, la seva terra, l’agonia de la vida. Dimitris Papaioannou, el domador i director de l’espectacle, ens instal·la en les seves composicions, caminant d’una a una altra a un tempo ceremoniós, mooolt ceremoniós.

Un home caminant de cap per avall amb unes sabates de les que en creixen arrels, un home despullat estirat inert al terra, una dona que camina majestuosa amb les cames de dos homes com si fos una critura mítica, espigues de blat llençades al terra com fletexes, un astronauta, cossos que s’esforcen en sortir a la superfície com si fossin brots, parts del cos desmembrades per l’escenari. El tempo i el naixament de les imatges a The Great Tamer em recordava a escenes de Tarkovski, connexions místiques entre formes i el transcurs del temps. D’altres escenes insòlites desprenien una ironia digna d’Italo Calvino com el moment en el que apareix un home enguixat de dalt a baix. Quan l’altre home en escena l’allibera de l’armadura de guix, el primer es vesteix i se’n va impassible amb la seva motxilla. La lliçó d’anatomia, es transforma en natura morta i de la natura morta en un gran banquet. Grotescament fascinant.

Els cossos desmembrats i/o recompostos a “lo frankenstein” em recorden a les obsessions sobre la mort del poeta John Donne, que especulava molt sobre el més enllà i el dia del judici final. Què li passaria a la seva persona si l’enterraven en una fossa comú? Com es recompondria el seu cos si els seus ossos estaven barrejats amb els d’altres? Visions pantenoses amb tantes dosis de trascendència com vanalitat. El tempo ceremoniòs, la transició entre escena i escena, els intèrprets brillants –quina presència!– confirmen que Papaioannou, il·lustrador de formació, és un gran domador d’imatges vives. Ara bé, l’espectacle em va resultar massa llarg i redundant, potser pel tempo o potser perquè després d’una hora i mitja ja em costava seguir les al·legories.