El premiat creador Jetse Batelaan es presenta per primera vegada a Barcelona amb un espectacle que planteja un munt d’interrogants sense oferir cap resposta. Els creadors escènics de tots els temps han volgut reflexionar sobre el fet teatral per ell mateix. D’aquesta reflexió en tenim grans exemples dins la Història del text dramàtic. És, però, a partir de la segona mitat del XIX, quan l’efervescència del “jo-creador” porta als límits aquest tipus de propostes. El 1921, Luigi Pirandello va llançar els seus 6 personatges a la recerca d’un autor, Jetse Batellaan els llança a la recerca d’una història -d’una història (story) en minúscula i no de la Història (History) en majúscula-; en aquest sentit el títol de l’espectacle és prou rellevant. El creador neerlandès fa jugar al límit la seva troupe, els posa dalt de l’escenari amb tot de objectes que han anat manllevant (se suposa) de l’edifici que els acull: un rètol de “sortida d’emergència”, les escales d’accés a l’escenari, els separadors, cartells d’advertència... També tenen maquillatge, materials de perruqueria i restes d’embalatges. Allà es troben uns éssers humans absolutament alienats mirant de fer servir tot aquests materials d’alguna forma “altra” que res té a veure amb la funció per a la que van ser creats. Per si no en tinguessin prou, també “furten” algunes coses als espectadors (amb més o menys connivència d’aquests). En certa mesura, això constitueix un respir pels pacients espectadors doncs sembla que passi alguna cosa. El que es desenvolupa sobre l’escenari és una mena de performance lúdica que Batelaan estira fins als límits de l’avorriment. Descobrim que hi ha una mena de narració com per casualitat, ens costa entendre el mecanisme que l’activa, per adonar-nos finalment que aquest mecanisme és del tot inaccessible per al públic. Al límit de la nostra paciència d’espectadors, surten a escena tres personatges. Són grans personatges en tots sentits: tres titelles descomunals que representen tres grans personatges mediàtics d’abast mundial (les imatges engrandides de Donald Trump, Beyoncé i el futbolista Ronaldo) i que fan de família: pare, mare i fill; uns triples referents a l’abast també de tothom. Aquests personatges es presenten desubicats i carregats amb tota mena d’estereotips tant sobre els personatges que són, com sobre els què representen. Les tres figures donen el to irònic-humorístic a tot l’espectacle, per acabar mostrant-nos que no deixen de ser, ells també, artefactes teatrals sense res a explicar jugant als límits de la seva idiosincràsia. L’espectacle, del tot desconcertant, gaudeix també d’una escenografia. Bàsicament es tracta grans mòduls geomètrics de color o de llum que circulen per l’escenari de forma aparentment aleatòria. Hi ha disseny de so i de llums, música composada expressament per a un espectacle que es recomana a partir de 8 anys. Amb tot, i reconeixent el geni creador de Jetse Batelaan, costa recomanar aquest espectacle a tota mena de públics. Diríem més aviat que aquest és un espectacle només per a avesats a escalfar cadires, butaques o el terra de molts i diferents espais teatrals. No és una qüestió d’edat, sinó d’entrar en un joc que requereix identificar les seves peces una a una per veure que estan jugant sobre un tauler al que se li han esborrat les caselles. Una acrobàcia de significants sense intenció de significar res que, malgrat tot, resulta divertida i engrescadora.
