There Was a Fiesta! At Carnegie Hall es va estrenar al Teatre Tantarantana fa un parell d’anys, amb gran èxit de crítica i públic, i torna ara a la mateixa sala fins al 16 de desembre. La companyia La Copla de Wisconsin recupera un espectacle rodó, a mig camí entre l’obra de teatre i el concert, concebut com un homenatge als músics espanyols que van haver de fugir de la dictadura franquista i posar rumb a Amèrica per poder dedicar-se amb total llibertat a la seva vocació. L’espectacle parteix d’una idea de Salvador S. Sánchez, el dramaturg i director, i de Cinta Moreno, l’encisadora actriu i cantant que fa de Patty Lemon i protagonitza la proposta juntament amb Toni Vallès —que pren el relleu d’Aitor Galisteo-Rocher en el rol de Martin Bennet—.
Se sent un veu en off que presenta en anglès els dos cantants, i surten a escena Patty Lemon i Martin Bennet, que ens reben amb un explosiu i prometedor Such a Night. Partint de la nit mítica de l’any 1959 en què van actuar al Carnegie Hall de Nova York, els dos artistes ens embarquen en la història de la seva peripècia vital, indestriable de la seva aliança musical. Els acompanya una formació de jazz que presenten com The Century’s i que correspon en realitat al Joel Moreno Codinachs Trio, integrat per tres músics brillants i elegantíssims: el contrabaixista Oriol Roca, el bateria Santi Colomer i el guitarrista i arranjador Joel Moreno Codinachs, que és també el director musical de l’espectacle.
Els dos cantants es remunten al moment en què es van conèixer, en l’avantsala d’un espectacle de varietats a Tànger. Fins que Paquita Pichardo Limón, cantaora de Huelva, i Josep Martín Benet, cantant melòdic del Berguedà, no proven de cantar junts, res no sembla presagiar que s’hagin d’entendre. Però la música obra miracles, i la música que a ells els agrada no és la copla ni el flamenc, gèneres promoguts pel règim, sinó els ritmes que vénen d’Amèrica. Ja en plena sintonia, tots dos interpreten temes dels anys quaranta pràcticament caiguts en l’oblit, com són Franqueza i Las canciones que se cantan, de Rina Celi y su orquesta, i l’entranyable Loca por el hot de Katia Morlands. A Barcelona, actuaran amb les bandes de jazz del moment i, quan calgui, gravaran jingles com el de l’anunci de Netol, que, interpretat de manera brillant i juganera, atorga un eficaç color d’època a l’espectacle.
La seva història ve a ser una síntesi de moltes biografies d’artistes de la postguerra. Després de viure la nit bohèmia de Tànger i d’obrir-se camí en l’escena musical barcelonina, rendida al hot-jazz i al swing, els cau a sobre, en forma d’ordenança, tota la força repressiva de l’època. La dictadura de Franco va seguir, sobretot els primers anys, els passos de l’Alemanya nazi a l’hora de prohibir el jazz a la ràdio; la Vicesecretaría de Educación Popular controlava de ben a prop les publicacions periòdiques, la ràdio i els espectacles, i va difondre la idea que el jazz era una música perniciosa i degenerada. Els intèrprets llegeixen el comunicat de la Delegación Nacional de Propaganda que va ser enviat el juny de 1943 a totes les emissores del país, i que contenia la prohibició explícita de radiar jazz.
Els cantants reben diverses denúncies per activitats il·lícites i escàndol públic, i són objecte de persecució policial. A més, pateixen la incomprensió dels seus conciutadans, que a ella la veuen com una fresca i a ell com un pollo-pera efeminat. És per això que decideixen fugir en un vaixell rumb a Amèrica, on, proveïts de maraques i vestits llampants, s’exercitaran en el ritmes llatins i faran sensacionals popurris com el que ens serveixen: el so cubà, el folk jamaicà de Harry Belafonte, temes cinematogràfics com Put the Blame on Mame —amb striptease de turbant inclòs— i cançons populars de tota mena. Anys després, al Carnegie Hall, rebatejats com Patty Lemon i Martin Bennet, fan gags entre número i número, amenitzen la vetllada i desperten la curiositat del públic amb la mistificació enjogassada dels seus orígens i la construcció d’improvisades llegendes a l’entorn de les seves vides pretesament novel·lesques. El txa-txa-txa Frenesí, de Bonet de San Pedro y Los 7 de Palma, que apareix esbossat en un primer moment de l’espectacle, protagonitzarà, en la seva versió d’estàndard de jazz—“It was a fiesta down in Mexico...”—, un dels moments més àlgids de la vetllada.
L’escenografia d’Alberto Merino, senzilla però molt ben pensada i executada, ens situa de ple en un club dels anys cinquanta, amb una palmera que amaga un telèfon, una tarima daurada per als músics i uns meravellosos micròfons vintage. El ritme, molt àgil, ve donat pel mateix dinamisme de la posada en escena i dels diàlegs en alternança amb els temes musicals, però també per la il·luminació dissenyada per Roger Arjona, que subratlla l’esclat de creativitat —els moments estel·lars de les actuacions estan subratllats per un teló de fons sembrat de llumetes daurades— i també la nocturnal tensió de la fugida. L’expressiu vestuari de Núria Fàbregas i Rosa Lugo ofereix una gran varietat de gammes i textures —maniguets i volants multicolors, elegants vestits de festa, gavardines, armilles i elàstics— i té la virtut de transportar-nos no només a estils musicals concrets sinó també als diferents moments vitals pels quals passen els personatges.
Tothom brilla en una posada en escena que és una autèntica festa. Els músics tenen els seus moments de lluïment —no falten ni els solos instrumentals ni els barrets mexicans per a tots—, i els dos actors i cantants dibuixen meravellosament bé la tragicòmica picaresca que presidia la vida dels artistes a l’Espanya franquista de l’autarquia cultural. Tant Cinta Moreno com Toni Vallès es mostren d’allò més seductors i desimbolts; ara bé, qui sens dubte acapara l’atenció i la complicitat del públic és l’actriu, del tot fusionada amb el personatge que interpreta: amb una naturalitat que enlluerna i un riure del tot encomanadís, transmet la felicitat incontestable de ser dalt de l’escenari.
Aquest goig i aquest gaudi que experimenten tots dos personatges alternen i es contrapuntegen amb l’amenaça sempre latent de la repressió, amb les sirenes policials que semblen anunciar una detenció imminent. L’espectacle fa un exercici de memòria històrica amb lleugeresa i eficàcia, des de la comèdia més amable i l’amor per la música. A còpia de swing i ritmes llatins, fent gala d’un repertori variadíssim que té a veure amb una trajectòria musical i biogràfica accidentada, bigarrada i pintoresca, es ret un homenatge joiós als artistes resistents d’una època molt fosca. No podem sinó deixar-nos seduir pel talent, l’entrega i l’energia de tots els implicats en l’espectacle.
Crítica publicada a Núvol el 5 de desembre de 2018
