Yoko Ono és magnètica. Si el discurs majoritari la culpa de la dissolució dels The Beatles (que ells mateixos neguen) també hi ha altres artistes que s'hi senten emmirallades, perquè també s'han sentit arraconades per un prejudici injust. Aquest és el cas de Sonia Masuda que explica la seva situació d'actriu que vol fer carrera en la precària escena catalana i s'adona que hi ha més impediments racials per fer d'intèrpret que de venedora de roba. A diferència de Denise Duncan (Negrata de merda) o Silvia Albert Sopale (No es país para negras) arrenca amb l'exposició del personatge carismàtic i acaba ensenyant la contradicció d'un ofici, aparentment tolerant, però que li estampa una màxima inapel·lable ("Mai podràs representar una noia catalana") que, per força, hauria de ser desterrada del planeta. El color de la pell és un tret més identitari que el sentiment de cada persona. També se'n queixa i en fa denúncia Junyi Sun a Am I Bruce Lee o en la dramatúrgia d'Helena Tornero (Nosaltres (a nosotros nos daba igual)
This is not here parteix de la representació de com es van conèixer John Lennon i Yoko Ono en un exposició (amb el famós quadre penjat dalt del sostre i una paraula escrita molt petita (que obliga a pujar a una escala de pintor i mirar-ho amb lupa per veure què diu). Ja ho diuen els Manel (Ai, Yoko) que l'antipatia de tot el món deuria convertir-se en un amor intens per atrapar al músic més carismàtic de tot el món d'aquell moment. I que només una mort tràgica va trencar la relació. Passa per la famosa cambra d'hotel on convoquen la premsa per promulgar la pau a la Terra, en plena guerra del Vietnam.
En aquesta nova temporada , Joan Scufesis substitueix Albert Martí. El personatge de John Lennon queda mig tapat per la centralitat i contundència de la Yoko. És magnètica, abdueix, des de la seva excentricitat. Avui sona fora de lloc sortir tocant a l'escenari amb un tambor o xisclant al micro, però era una invitació a un viatge quasi lisèrgic i sideral als anys 60. Són propostes d'una artista conceptual que vol trencar amb l'evidència com ho faria Duchamp, que vol popularitzar l'art com Warhol i que, potserr per la seva condició de dona, se l'exclou i la maleeix. Evidentment, la guitarra i alguns dels hits de la parella (amb Yesterday de cap de cartell) ressonen en el muntatge. Potser en aquesta representació hi ha una pàtina mítica que li treu empatia (són els dos famosos que s'autoexclouen, que els importa un rave què opina l'altra gent; a diferència de la situació de Masuda en què no troba la manra d'integrar-se a la família artística de casa seva). En l'excentricitat hi ha dolor i bellesa. Per això, aquella mena de haikus, les short-events de Yoko Ono, són com indicacions per accedir a un estat espiritual més elevat, que remet a la màgia de Les coses excepcionals.
