Tick, tick... boom!

Musical

informació obra


Text:
Jonathan Larson, David Auburn
Composició musical:
Stephen Oremus
Direcció:
Ferran Guiu, David Climent, Pablo Molinero (los corderos. sc)
Direcció Musical:
Joan Comaposada
Adaptació:
Marc Gómez
Producció:
Versus Teatre
Il·luminació:
Daniel Gener
Intèrprets:
Xavi Duch, Lu Fabrés, Marc Pociello
Interpretació musical:
Joan Comaposada, Pau Mas, Jordi Sánchez, Berenguer Aina, Joel Signes, Kiko Valín, Cristina Aguilella
Sinopsi:

És la setmana del 30 aniversari d’en Jonathan (Jon). La seva parella (Susan) vol formar una família i traslladar-se fora de la ciutat – tick… El seu millor amic (Michael) s’ha comprat un BMW i s’està mudant a la part alta de la ciutat – tick… i en Jon treballa de cambrer, intentant  escriure un gran musical, i sentint la pressió d’haver de decidir entre seguir lluitant pel seu somni o renunciar-hi per diners – BOOM!

tick, tick… BOOM! és el musical autobiogràfic que Jonathan Larson va escriure poc abans ( o gairebé al mateix temps ) que RENT. Situat a Nova York al 1990, explica la història d’un jove aspirant a compositor que ha de decidir si vol seguir lluitant pel seu somni.

Finalista a espectacle musical al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Tick, tick... boom!

09/01/2018

Un musical imprescindible, malgrat que les lletres de Larson no ens arriben amb la mateixa força que les seves partitures

per Ramon Oliver

Què pots fer, quan tens molt clar que la teva vocació és la de dedicar-te al teatre musical, pots presumir d’una excel·lent formació acadèmica en el tema, has presentat  uns quants treballs puntuals que han estat força  ben rebuts i a sobre comptes amb el suport del més gran geni en aquest génere , però veus que van caient els anys sense que t’acabi d’arribar el reconeixement a nivell professional ? Doncs el que pots fer, és composar un musical de tan petit format que tu mateix el puguis interpretar tot solet. I abocar en ell de forma notablement autobiogràfica tots els  dubtes que se’t presenten  sobre el teu futur, sobre l’encert o l’error que suposa deixar de banda altres possibilitats que et podrien donar més seguretat econòmica per tal de seguir perseverant en el tema vocacional, i sobre  les petites i grans frustracions que has anat acumulant  al llarg d’aquest temps d’espera de quelcom que no saps si arribarà mai.

I això és justament  el que va fer un cop superada la trentena el futur creador de “Rent”, l’obra que li va proporcionar un  reconeixement universal i  definitiu del qual ja no va poder gaudir, perquè la mort se’l va emportar tot just el dia abans de la seva estrena. Jonathan Larson portava set llargs anys  treballant en “Superbia”, una distopia musical en la línia de “1984”, la mítica obra de George Orwell; de fet, segons algunes versions, Larson havia volgut adaptar directament la cèlebre novel·la sobre el perills d’una societat sotmesa a la mirada del Gran Germà, però els hereus d’Orwell  s’havien negat a concedir-li els drets. En qualsevol cas, Larson havia aconseguit que l’enregistrament del work in progress de “Superbia” rebés el recolzament entusiasta  de Sondheim, el gran geni al qual em referia abans, i  el compositor de teatre musical que Larson va prendre sempre com a referència i font d’inspiració d’un treball molt influït alhora per un grapat de grans creadors de música rock i pop. I Larson havia aconseguit també que es realitzés alguna prometedora  representació puntual de l’obra. Però tot s’havia quedat en això. Per cap lloc havia aparegut el productor disposat a transformar aquell projecte encara per polir en un espectacle de debò. Probablement, “Superbia” es convertiria en una obra guardada en un calaix a l’espera d’un moment triomfal que potser no arribaria mai , mentre el seu creador es seguia guanyant la vida com a cambrer, l’ofici del qual va viure Larson en molts moments de la seva curta existència.

Llavors, Larson – recordant segurament la festa d’aniversari que funciona com a punt de partida de “Company”, una de les obres mestres de l’admirat Sondheim- s’inventa un monòleg musical protagonitzat per un personatge que no és altra cosa que un alter ego seu; un compositor de musicals que és a punt de complir els 30 , que viu els 30 com una xifra fatídica que obliga a fer balanç i prendre decisions, i que té com a gran ídol a aquell altre gran compositor tan gran que ni s’atreveix a dir el seu nom encara que li ofereixi evidents homenatges ; el més obvi, el del tema “Sunday” en el qual s’escolen amb ironia les notes que Sondheim va crear per la seva magistral “Sunday in the Park with George”; no per res, una obra que parla també de l’acte creatiu i les seves exigències .

Larson , sense més ajut que el seu piano, estrena l’any 1991 “Tick Tick ...Boom!”, una peça que pot representar a locals de petit aforament, i en la qual . lògicament, ell mateix s’encarrega d’interpretar tant  a la xicota del seu compositor en crisi ( una ballarina que comença a estar també una mica cansada tant  dels càstings sense recompensa final, com del carrer sense sortida en el qual sembla haver-se ficat el seu noi), com al seu millor amic ( que ja fa temps va renunciar a convertir-se en actor, i ara disposa d’una estupenda situació econòmica).  És després de la mort de Larson, quan el productor Jeffrey Seller (  l’ajut del qual havia estat decisiu a l’hora de donar l’empenta que va portar “Rent” fins un teatre de Broadway) contracta al prestigiós autor David Auburn ( tot un Premi Pulitzer) per tal que transformi aquell monòleg cantat en una obra per a tres personatges, encara que el personatge d’en Jon, segueixi fent de fil conductor . I és aquesta versió la que finalment ha arribat a Barcelona gràcies a la continuada aposta del TGB i Versus Teatre  pel teatre musical. Una aposta – cal insistir en el reconeixement- tan atenta a la nova creació autòctona , com a la recuperació de peces emblemàtiques del gènere sorgides en  l’àmbit anglosaxó que ens estaven passant de llarg.

Dit això, cal afegir que Ferran Guiu ( director escènic) i Joan Comaposada ( dir. musical ) ens ofereixen al TGB una bona versió de “Tick Tick ...Boom!” , defensada amb entusiasme pel seu trio interpretatiu; un trio en el qual a Xavi Duch li toca ficar-se sota la pell d’en Jon amb la força que sap posar-li sempre al seu treball. Però , i encara que em sàpiga greu insistir en un tema al qual ja m’he tingut que referir  en masses ocasions, un cop més la representació del l’espectacle es veu fortament perjudicada per una sonorització que impedeix entendre gran part de les lletres dels temes que s’estan cantant. I això, quan es tracta d’un  musical , implica perdre’t  com qui diu el cinquanta per cent del que t’intenta transmetre l’obra.  No sé si com a conseqüència d’aquesta evidència –  ratificada pel que han viscut altres persones que han vist l’obra en dies diferents- , però diria que la direcció de Guiu intenta per moments contrarestar la  confusió auditiva amb un punt d’excés de sobreactuació . El cert és que – i , d’altra banda, aquest és un fenomen perceptible en altres muntatges , i no parlo aquí ja exclusivament de teatre musical- , de vegades l’intent de naturalitat del que estàs veient  a l’escenari, transmet per contra una sensació un xic impostada, paradoxalment excessiva. La direcció de Guiu pot semblar llavors per moments més intensa que veritablement ajustada . Però insisteixo: aquests són aspectes que es fan difícils de valorar, quan el contingut del que s’està cantant s’escapa confusament  per tants llocs . I malgrat la sensació frustrant que això pot provocar, insisteixo també en la recomanació: som davant d’un notable musical que cal recuperar ,encara que calgui també demanar que milloren les condicions amb què es presenta.