Titanas, el arte del encuentro és una trobada de Sol Picó, Natsuki i Charlotta Öfverholm, tres ballarines i coreògrafes amb influències i recorreguts absolutament dispars que conflueixen ara en el mateix punt del camí. Amb tres vèrtexs d’un triangle màgic, la seua reunió crea un espai de llibertat total on tot és possible. Emergeixen les energies i les forces més pures, més salvatges i genuïnes, les identitats s’esvaeixen, les pells s’intercanvien i s’inicia un diàleg entre la multiplicitat d’entitats que lluiten al nostre interior per sobreeixir. Embolcades per la música de Judit Farrés i les veus d’un cor de dotze dones, aquesta tríada de deesses guerreres, decididament poderoses, eufòriques i optimistes, renaix per a crear un nou univers ideal, utòpic i fantàstic, sense normes que complir ni arquetips on encaixar.
75min. Català, castellà, suec i francès
Titanas és fruit de la trobada entre quatre “grans” (en molts sentits) artistes de la dansa i la música: l’alcoiana Sol Picó, la sueca Charlotta Öfverholm (en aquest cas, substituïda per Encarni Sánchez) i la gironina Natsuki (Anna Ventura), que dirigeixen i interpreten la peça, acompanyades de la composició musical de la igualadina Judit Farrés. Titanas es va estrenar fa un any al Palau de les Arts de València i ha passat pel Temporada Alta. En aquesta ocasió, l’espectacle es feia al jaciment arqueològic de El Born Centre de Cultura i Memòria, acompanyades per les noies de la Societat Coral Amics de la Unió de Granollers. El lloc els anava com anell al dit, un escenari de pedres carregades amb l’antiguitat del temps, com a lloc utòpic d’aquestes titanes de la dansa, envoltades d’un públic que les mirava des de dalt, amb uns auriculats on s’escoltava la creació musical de Farrés. El que no tinc tan clar és si l’adaptació encaixava del tot a l’espai; al meu parer, sobretot pel vestuari dels solos (Kova Loka & La Divina), que es quedava a mig camí entre la mitologia i la disfressa i restava força a la presència més que suficient de les intèrprets.
D’altra banda, sense caure en una sacralització de la història i la memòria, penso que la càrrega cultural de l’espai demanava una mica més d’atenció pel llenguatge i l’estètica. La qüestió és que després d’un primer moment tan senzill com potent a la vegada, en què elles caminaven entre les runes vestides de daurat, la cosa va anar mutant cap a solos una mica compromesos: un con daurat gegant a manera de cama que feia patir, ball desenfrenat amb els pits a l’aire sobre les pedres, puntes i flamenc en bikini vermell i lligada com un cavall. Sóc molt fan de les propostes gamberres i una mica freaks, aquesta ho era i en el bon sentit, perquè la maduresa i d’aquestes ballarines i coreògrafes es tradueix en una personalitat forta i desacomplexada. Però penso que també cal anar en compte, perquè això té el seu risc, que és que sembla que fer un espectacle autoreferencial doni via lliure per recrear-se un mateix en el propi passat –com si no fos interessant reinventar-se–, i si el públic no connecta és perquè no sap qui ets ni el que has fet abans, i ja s’ho farà. Això sí, l’acompanyament entregat de les noies del cor (molt ben dirigides i caracteritzades) és el que més em va convèncer. La cosa va remuntar en una escena final de coreografia amb tambors i batucada de fons fins al moment de quietud i silenci, en què es recuperaven la potència i solemnitat inicial de l’espectacle.
