Tituba. Bruixa, negra i ramera, de Denise Duncan, és la primera producció de Cooperativa Cimarronas, un nou espai del barri de Sants que gestionen persones afrodescendents. Una poderosa Kathy Sey interpreta Tituba, personatge històric poc documentat ‒a causa del racisme dels historiadors‒ que apareix tangencialment a Les bruixes de Salem (1952) d'Arthur Miller i que protagonitza, en canvi, Jo, Tituba, bruixa negra de Salem (1986) de Maryse Condé.
La dramaturga i directora Denise Duncan, que ha abordat el racisme estructural en peces com Negrata de merda (2019) i El combat del segle (2020), du a escena algunes de les situacions que imagina Condé a la seva novel·la i les subordina al discurs d'autoafirmació de Tituba, que és sens dubte el més potent de la proposta. De fet, el vehement apòstrofe inicial adopta un to d'al·legat feminista que, per la contundència amb què dedica l'obra a totes les bruixes insubmises, pàries i rebels, connecta amb la Teoria King Kong (2006) de Virginie Despentes. L'autora hi empelta també tres contes ‒faules o “aquelarres” per on es passegen hienes i lleopardes‒ i, fins i tot, una breu paràfrasi de les cèlebres “redondillas satíricas” de Sor Juana Inés de la Cruz.
La sala és petita; l'attrezzo, modest però efectiu: un gibrell, un tamboret de fusta, una tarima-cadafal i un arbre màgic fet de corda blanca. El fil, com a metàfora del relat i de la tradició, el trobem també en la troca que descabdella l'actriu, quan no avança grandiosa al so d'una música de percussió. I és que, en efecte, el que més impressiona de tot plegat és l'autoritat amb què Kathy Sey ocupa l'escenari i se'ns adreça, desafiant, per oferir-nos la versió de Tituba.
“Avui jo, Tituba, procedent de Barbados, bruixa i ramera, he tornat amb la lluna nova”. Duncan pren de la versió de Condé la relació de l'esclava antillana amb les ancestres, el domini de certs poders curatius i la reivindicació de la “bruixeria” com quelcom benèfic i admirable. El discurs en primera persona alterna amb escenificacions en què el personatge es desdobla en la seva interlocutora ‒ja sigui la dissortada Elizabeth, la indefensa Betsey o la insidiosa Abigail‒, o se sotmet a les invisibles fuetades que el seu amo, el reverend Samuel Parris, li infligeix. En el context de la societat puritana del segle XVII a Massachusetts, fanàtics religiosos van difamar-la dient que feia pocions per embogir els homes i que havia convençut el dimoni perquè acudís a devastar el poble de Salem. El seu color de pell els semblava un senyal d'intimitat amb el Maligne, i ara ella inverteix l'acusació: dimonis són els qui la van esclavitzar i condemnar a mort.
Kathy Sey, amb una presència escènica inqüestionable, passa del jo testimonial de Tituba ‒“Em van sotmetre a una ordalia”‒ a les escenes dialogades, i d'aquí a la imprecació furiosa. Més enllà de la dansa ritual que performa amb un cert sarcasme, balla i pateix ‒com si fos un turment reviscut‒ les respostes a l'interrogatori judicial. També cantusseja el blues Trouble So Hard. I riu, riu molt fort, per desmuntar amb més força les acusacions contra les dones. Després d'una explosió de ràbia, violenta i genuïna, el personatge transitarà cap a la compassió, apresa d'aquelles que l'han precedit. Tituba se'n torna amb la marea, però la seva empremta ja no s'esborrarà: “Celebreu, germanes, que sou bruixes. Si us acusen, és que ho esteu fent bé”.
Article publicat a Núvol l'1 de novembre de 2022
