Tituba. Bruixa, negra i ramera

Teatre

informació obra


Direcció:
Denise Duncan
Autoria:
Denise Duncan
Intèrprets:
Kathy Sey
Sinopsi:

TÍTUBA. BRUIXA, NEGRA I RAMERA és la història, basada en fets reals, d’una dona negra, acusada de bruixeria i després oblidada per la història.

La protagonista compareix davant el públic per portar-lxs amb ella -fins i tot amb la seva escombra- a aquell passat on va fer que el dimoni devastés el seu poble. O això diuen. Diuen que conjurava als morts, desfermava tempestes, embruixava als homes, i que va obligar a unes nenes a beure sang, nues, al bosc, per fer-les servidores del mal.T ítuba repassa la seva història per demostrar la seva innocència i tenir, quatre segles més tard, un judici just. I també per advertir a altres dones del perill que corren de ser condemnades… perquè encara que passin els segles, les dones són penalitzades sistemàticament per ser lliures… però ja se sap: totes les dones són feres, pàries, bruixes i rameres.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Tituba. Bruixa, negra i ramera

10/01/2023

Una carta irrenunciable de presentació

per Jordi Bordes

La dramaturga i directora Denise Duncan rellegeix el cas de Salem que Arthur Miller evocaria en Les bruixes de Sàlem. L’espectacle és una inconfusible targeta de presentació de la Sala Cimarronas, en què es reivindica una veu i una presència diversa a l’escena. Necessària per fer-la més afí a la realitat social catalana, però sobretot per tenir més punts de vista. Com el de Kathi Sey (cantant i ballant, tot un privilegi que complementa un text cru, que explica el cas de Títuba a Sàlem) interpreta aquest monòleg. Duncan que ja n’ha escrit algunes amb aquesta lectura, des de Negrata de merda a El combat del segle però que li vam celebrar més el Está linda la mar o aquell text, rebel, de Veu de dona.

És imprescindible integrar més veus per a la creació contemporània. Que no es conformi en el cofoisme i que furgui en les contradiccions per ampliar la revisió de tot espectador. Anna Tamayo (200.000 dones) ja va parlar de les bruixes que van resultar executades per ser dones i tenir un coneixement diferent al de la ciència auspiciat per la religió i el Poder a Catalunya, en l’Edat Mitjana. Davant d’aquestes dones, que hauran de passar per l’adreçador moral del Poder dels homes, el que rebenta les costures, però són textos com la d'Infanticida de Caterina Albert, la Nora de Casa de nines o l’Hedda Gabler d’Ibsen.

El color de la pell és un estigmatitzador per a la pobresa i aquesta diferència les maleeix en una societat blanca, privilegiada, poruga, que se sent superior i que ha esclavitzat durant segles com es narra a Amèrica. El que fa interessant el teatre és que l’espectador empatitizi amb la víctima, però sobretot que s’espanti en comprovar coincidècies amb el botxí. Els personages són complexos i tenen raons més o menys ustificables. I en aquesta inconcreció és on creix la força del bon teatre, més enllà de la voluntat de la militància i la reivindicació (necessària però no prou eficaç en la denúncia). L’epíleg de Títuba, victoriosa perquè ha superat el temps i perquè mai va renunciar a la llibertat és, probablement, el cant final que justifica tot un muntatge amb una interpretació ferma, sense fissures, dels que miren als ulls de l'espectador i hi adrecen les rèpliques.