Tremenda i terrible casualitat. La pandèmia ha vingut a donar-li caràcter universal a un grapat de preguntes i qüestions que tal i com ho veu Bàrbara Mestanza, es plantejaven ja el seu text abans que el virus ens deixes KO, i aconseguís també sense anar més lluny ajornar gairebé mig any l’estrena d’aquesta proposta de The Mamzelles. Preguntes que ja estaven presents en molts col·lectius i sectors de la societat, però que no s’articulaven des de tants àmbits, tan seguit i amb tanta insistència i urgència com s’han vingut plantejant al llarg dels darrers mesos. Preguntes – i ara ja agafo gairebé de forma textual allò que ha escrit Mestanza a l’hora de presentar la seva obra- referents a la necessitat o no necessitat que té el nostre món d’un canvi total de paradigma. Preguntes sobre fins a quin punt és possible o del tot impossible que siguin els mateixos “humans tacats per una llarga història plena de violència” els que s’encarreguin de crear aquest nou món, en cas que calgui emprendre tan titànica tasca. I preguntes que fins i tot ens poden portar a preguntar-nos ras i curt si no seria millor començar aquest canvi tan radical completament des de zero . I quan dic des de zero, vull dir des de zero de debò, posant-li punt i final a una raça humana que per molts bons propòsits que es faci quan es veu amb l’aigua al coll, a la que es torna a veure una mica les orelles insisteix en ensopegar voluntàriament amb la mateixa pedra.
Tot això, ens ve a dir l’autora i directora, forma part de les inquietuds que han portat a donar a llum aquesta fosca proposta. I cal afegir que el fet de donar a llum es transforma gairebé en el leitmotiv al voltant del qual s’articula tota l’obra. Però tot això, totes aquestes preguntes generals, adquireixen alhora – o intenten adquirir- una formulació absolutament compromesa amb la reivindicació feminista que clama contra un món dissenyat a mida dels herois mascles i dels valors patriarcals que no es cansen de transmetre , des dels temps de la mitologia grega, fins als dies en els quals els personatges de la Marvel han pres els testimonis dels vells deus. Seguint amb les paraules de Mestanza, ara li ha arribat el torn a les heroïnes. Segons l’autora de l’estupenda “la mujer más fea del mundo” (ara per ara, el millor dels seus espectacles) , les protagonistes d’aquest muntatge se sentiran impel·lides a transcendir “el colonialisme de cossos i territoris i de mans tacades de sang” damunt del qual s’ha aixecat en gran mesura la nostra societat.
Cal llegir i/o escoltar les paraules de Mestanza per saber cap a on volia anar i a on volia arribar la creadora, per entendre què ens volia transmetre amb la seva proposta. Però alhora, cal lamentar que aquestes paraules i aquestes intencions, quedin tan diluïdes en un espectacle que , malgrat el temps de maduració imposat per la pandèmia, sembla haver-se quedat plantat en un encara massa verd territori indefinit tan perillós des del punt de vista de la dramatúrgia com ho és des del punt de vista de la supervivència el territori desolat en el qual es situa l’acció. Mestanza parla d’unes heroïnes que es fa difícil reconèixer entre uns personatges que es mouen massa sovint en un pla inconcretament metafòric com per arribar a prendre entitat com a personatges. I remarca amb innecessaris i repetitius missatges escrits la transcendència del que estem veient i escoltant, malgrat que aquesta transcendència es perdi sovint entre excessos que resulten desmesuradament pretensiosos . I entre monòlegs que es queden en l’epidermis, apunts coreogràfics d’encaix forçat i muntanyes de pilotetes que després d’una vistosa i efectista aparició acaben formant també un paisatge massa àrid, comences a esperar que una heroïna de debò surti al rescat , i li doni a la proposta aquella força que potser tenia en el seu plantejament, però que no ha aconseguit materialitzar-se.
