La violència contra les dones és una xacra profundament instaurada a la nostra societat. Física o conductual. Dura o suau. Visible o invisible. Macro o micro. La dona pateix una sèrie d’injustícies que ja fa uns quants anys que es posen de manifest. La resistència però a acceptar els arguments feministes d’una gran part de la societat, fa que les denúncies es facin cada cop més fortes i insistents. I un dels millors canals per aquestes denúncies és, sense cap mena de dubte, el teatre. La dramatúrgia contemporània en clau de gènere fa un retrat fidedigne de la dona del passat i del present per remoure consciències i dibuixar una dona del futur més lliure, segura i autònoma. Una de les companyies que des d’un bon principi ha fet seva la lluita feminista és The Mamzelles, el projecte creat per Paula Màlia, Paula Ribó i Bàrbara Mestanza. Aquesta última, que ja va presentar la seva impactant proposta Pocahontas a principis del 2019, ha tornat a la Sala Beckett per presentar el thriller Todas las flores.
S’ha acabat la broma per The Mamzelles. Anteriors muntatges de la companyia sempre tenien apunts còmics que es barrejaven amb el thriller o el drama. Però a Todas las flores no hi ha espai per la comèdia. Mestanza aposta per un thriller distòpic, nebulós, que succeeix en un espai eteri, delimitat per un quadrilàter on les cinc dones expliquen les seves històries. Expliquen que estan en un convent, que han ocupat per poder assistir a aquelles dones embarassades que la societat ha deixat de banda. Però aquell indret tampoc no és segur ni per elles ni per les seves criatures. La mort (la pudor dels gats morts) i la malaltia (els nadons cecs i sords) volten cada cop més aquell paratge incert. El panorama no és reconfortant. Però les dones tracten de sobreviure segons unes normes establertes per si mateixes, sense la intervenció de cap home. Una pandèmia però impactarà de ple a les seves rutines. No, no és oportunisme, ja que l’obra fou escrita abans de la Covid. Mestanza ens dibuixa el futur més immediat a través de les seves obres.
Hi ha una linealitat a la història i apareixen certs conflictes, però l’aposta de Mestanza i les altres actrius és per la reflexió i la interpel·lació directa. Pesa més el discurs que la història, i això és quelcom que lastra la implicació emocional de l’espectador. Tampoc és que et “clavin el rotllo”, ja que els monòlegs micròfon en mà són prou potents com perquè un es quedi fred del tot. Però el llenguatge emprat és excessivament poètic. Descriu situacions abstractes, utilitza metàfores visuals (Somos redondas como manzanas… por eso nos muerden), repeteix conceptes com mantres… I mentre les paraules ataquen la masculinitat (però també la falsa sororitat), la representació escènica a través del moviment, les coreografies sobtades o les declames més estripades ens endinsen encara més en aquesta atmosfera de malson.
Al servei d’aquesta història s’hi ha posat un grup de dones que entenen el teatre sota el mateix prisma que la directora i dramaturga de The Mamzelles: feminisme, propostes escèniques extremes i interpretacions radicals de cos, gest i paraula. Laia Alberch (Cia. La Chacha del Rey) María Hernández (Cia. El Eje), Georgina Latre, Júlia Molins (repetidora amb The Mamzelles), Sandra Pujol (Íntims Produccions) i Carla Tovias (coreògrafa i directora de moviment). L’actuació de totes cinc és notable, amb molt bona química entre elles, ben situades en els seus rols i mantenint el misteri de cada personatge. D’elles, Georgina Latre és la que sorprèn més, amb un personatge mig desequilibrat (entre el TOC i el perfil d’una exdrogoaddicta) que és el que crea més conflictes.
No és una obra fàcil ni amable, potser massa freda, i no dibuixa un futur per la dona massa esperançador. Perquè si tot plegat tornés a començar, si poguéssim sortir un altre cop des de la primera casella, si poguéssim reconstruir aquest món tan cruel… Probablement ho tornaríem a fer igual. Nihilisme extrem, sense possibilitat de redempció.
