¿Què seria de l'obra «Pigmalió», de Bernard Shaw, sense la pamela d'Audrey Hepburn en la versió musical «My Fair Lady»? La troupe Marc Rosich, Jordi Andújar, Marc Sambola, Lloll Bertran i Manel Barceló han recuperat el mite i la màgia del barret de plomalls i han entrat en el teatre a través del teatre amb una mirada que barreja des de l'original de Bernard Shaw, estrenat el 1913, passant per la versió del dramaturg i poeta Joan Oliver (Pere Quart), escrita el 1957 i estrenada el 1961, fent un salt a la repesca que el 1997 en va fer Dagoll Dagom, amb Joan Lluís Bozzo al capdavant, en una nova versió retocada per Xavier Bru de Sala, amb una companyia de tretze intèrprets i amb una llarga temporada al Teatre Poliorama de més de 100.000 espectadors.
D'aquell èxit del «Pigmalió» més recent, reapareix aquest «Tot fent Pigmalió» que té com a ànima la multifacètica actriu Lloll Bertran, que l'any 1997 va fer el paper protagonista de la Roseta, una venedora de flors de carrer, amb Dagoll Dagom —allà Bru de Sala li va canviar el nom per Rosita— i que és el personatge que fa el salt des de la part baixa de Barcelona, de l'encara anomenat barri Xino de postguerra —Joan Oliver l'adapta a la dècada dels cinquanta del segle XX— a la burgesia de l'Eixample, des del seu parlar desimbolt i sense topalls, entre xava i caló, al parlar culte i refinat, treballat a fons i amb dedicació per en Jordana, un professor de fonètica.
Lloll Bertran i Manel Barceló, tête-à-tête, són en una senzilla sala d'assaig que enllaça amb el temps anterior —la gota de la pluja continua fent el so rítmic de la gotera al mateix lloc de sempre— i els espectadors viuran breus fragments de l'obra «Pigmalió», en ple assaig en brut, fins a pensaments o records de cadascun dels dos intèrprets que passen per Dagoll Dagom, per Bru de Sala, per una trobada de Lloll Bertran i Celdoni Fonoll —un dels divulgadors de l'obra poètica de Pere Quart— quan el poeta ja gran estava ingressat, les versions musicals catalanes de les peces de «My Fair Lady» de Núria Feliu o Salvador Escamilla, i algunes reflexions sobre el teatre i, sobretot, incidint en la riquesa lingüística que Joan Oliver va imprimir en el seu «Pigmalió» i que Lloll Bertran i Manel Barceló homenatgen fiins i tot amb una incorporació del poema «Tirallonga dels monosíl·labs», aquell que diu, entre molts altres versos: «I un poc de sol, i un pic de sal, i un poc de cel. I un poc de nit, i un xic de por, i un pic de pit, un xic de cor i un poc de crit.»
La versió que han preparat Marc Rosich, Jordi Andújar i Marc Sambola requereix que siguin dos intèrprets de solatge com Manel Barceló i Lloll Bertran els que facin tots els papers de l'auca i també els seus personals. Hi ha, en una hora i quart molt plàcida, un parell de peces emblemàtiques del musical «My Fair Lady» i hi ha, sobretot, el teatre despullat, sense teló, amb canvi de vestuari a la vista dels espectadors, amb la màgia de l'aparició de la pamela d'Audrey Hepburn i amb la conversió de l'assaig en el que és la mentida del teatre o, com diuen ells, en el que són els encantadors de serps, la gent del teatre.
«Tot fent Pigmalió» és una proposta tendra, tan breu com intensa, que fuig de la nostàlgia i que rejoveneix el «Pigmalió» de Bernard Shaw o Joan Oliver amb una Roseta Fernandes à la page, ni que sigui tirant les espardenyes pel cap del professor Jordana i agafant, de totes totes, la pamela pel mànec. (...)
