Perdoneu que comenci barrejant dues coses que aparentment no tenen res a veure , però que en realitat estan absolutament relacionades. La nit de l’estrena d’aquest excel·lent espectacle, va coincidir amb el dia en el qual el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya va anunciar que, enguany, prescindiria de les proves orals de català a l’alumnat, per tal de no sobrecarregar de treball els centres. Això, abans de desdir-se poques hores després davant la reacció de la Intersindical, i dictaminar que, finalment, les proves sí es realitzaran, però de forma restringida i només a 130 centres educatius. Tot plegat, molt coherent, si tenim en compte l’estat d’emergència lingüística que viu una llengua catalana amenaçada dia si i dia també per terra, mar i aire.
Llavors, te’n vas a teatre. I la Lloll i en Manel escenifiquen amb notable gràcia l’escena del “Pigmalió” recreat per Joan Oliver tot partint de la cèlebre obra de George Bernard Shaw en la qual té lloc la primera trobada entre la Roseta, l’humil florista de la Rambla que parla un impossible català xava , i en Jordana, el professor de fonètica que es capaç de saber com qui diu fins i tot el carrer en el qual vius només fixant-se en el teu accent. I que es veu també capaç de fer passar aquesta florista malparlada per la més ben educada senyoreta en qüestió de només sis mesos. S’accepta l’aposta ? Però el cas és que , mentre tu gaudeixes d’aquesta brillant escena, dins teu se’t va fent cada cop més neguitosament evident que aquesta escena que resultava totalment comprensible al públic del Teatre La Faràndula de Sabadell quan assistia a l’estrena del “Pigmalió” de Oliver l’any 1957, i que ja havia estat modificada per Xavier Bru de Sala per tal d’adaptar-la -la als canvis socials experimentats per la llengua quan Dagoll Dagom va presentar al Poliorama el muntatge de l’obra que Lloll Bertran va protagonitzar el 1997, s’ha convertit avui en dia en una escena gairebé inversemblant. I és que mentre el Departament d’Educació es planteja si cal o no cal realitzar proves orals de català , amb la feinada que comporten, la realitat ve a confirmar que fins i tot l’adulterat català xava de la Roseta o aquell altre que parlava al Poliorama la Rosita de la Lloll quaranta anys després, s’han transformat en tresors perduts. I que les pèrdues que va acumulant el català ( i la llengua, és sens dubte el major tresor cultural del qual disposa un poble) , adopten cada cop més la condició d’irreversibles. Tot això, ho entenia a la perfecció el professor Higgins creat per G.B. Shaw. I encara que ara es tingui per costum tirar-li a la cara del personatge la seva misògina misantropia, el cert és que allò que ens transmet Higgins i que es va fer també seu en Jordana, és un bon reflex de l’ideari progressista i les idees socialistes del seu autor . Fer que una florista nascuda en el més miserable context pugui parlar com la marquesa que ha estudiat a les més selectes escoles, és la millor forma de demostrar de quina forma l’educació pot esmicolar fronteres entre les classes socials.
El cert és que els creadors d’aquesta proposta nascuda a iniciativa de la Lloll, i a la qual Marc Rosich ha sabut dotar d’una reeixida dramatúrgia que adquireix molt encertada forma escènica gràcies al bon treball de direcció que Rosich comparteix amb Jordi Andújar, són els primers en afirmar que l’espectacle vol ser en gran mesura i potser per damunt de tot “un gran homenatge a la riquesa de registres del català”. Però alhora, l’espectacle vol ser també un homenatge a la professió a la qual es dediquen des de fa dècades tant la Lloll Bertran com el seu magnífic company escènic, un Manel Barceló que , a banda de repartir-se amb la Lloll la resta de personatges de l’obra, sembla sentir-se molt a gust sota la pell de Higgins/ Jordana. I que, per cert, acaba demostrant pel gloriós musical “My Fair Lady” la mateixa devoció que sent la Llloll, des que va quedar enlluernada per les imatges de la seva meravellosa versió cinematogràfica, dirigida per George Cukor, i interpretada per un colossal Rex Harrison, i una Audrey Hepburn que es va quedar sense poder cantar les seves cançons (la va doblar Marnie Nixon) però malgrat tot, va fer d’Eliza Doolittle una altra de les seves grans creacions interpretatives. Com em passa a mi mateix, la Lloll va descobrir “My Fair Lady” abans fins i tot d’endinsar-se en la lectura de “Pigmalió”, l’esplèndida obra de Shaw que Alan Jay Lerner va saber transformar amb molt de talent en un llibret de musical i unes lletres que segueixen amb molta fidelitat l’enginy de l’original...encara que li acabin sent una mica infidels a l’hora d’incloure una escena final amb tarannà romàntic tan ben resolta, com contraria a les intencions de Shaw. “Tot fent Pigmalió” ens situa a la sala d’assaig en la qual la Lloll prepara en companyia de Barceló el seu retorn a la Roseta/ Rosita/ Eliza, mentre la pluja cau amb força a l’exterior d’un teatre amb masses goteres com per no fer-li cas a l’aiguat, i la memòria del passat es barreja amb la realitat del present. Tot plegat, amb un lleuger punt de melangia. Però, alhora, sense deixar-se arrossegar pels excessos de nostàlgia. I tot plegat, des de la nuesa d’un espai gairebé buit ( tot i que no del tot) de reforços escenogràfics. Però, alhora, sense renunciar al petit luxe de poder lluir amb elegància un vestit i una pamela dignes de no fer mal paper a les carreres de cavalls d’Ascot , al llarg de les quals té lloc una de les escenes més cèlebres i vistoses del magistral musical. A manca de poder disposar de Cecil Beaton , aquesta modesta versió casolana del seu estilós vestuari, fa també força patxoca. I és alhora des de la modèstia, que “My Fair Lady” troba també la forma d’escolar-se musicalment dins d’aquest ben tramat muntatge farcit d’humor, evocacions d’un passat escènic que adquireix ja la forma de legat imprescindible, urgències lingüístiques i disteses reflexions sobre l’ofici teatral i la forma com el pas del temps incideix en al trajectòria d’un actor o una actriu. Ara que Dagoll Dagom ens ha començat a dir adéu, potser estaria bé plantejar-se una recuperació de “Pigmalió” capaç de reflectir l’estat actual al qual s’enfronten els Higgins/Jordana i les Eliza/ Rosita d’ara mateix. Per cert: us heu fixat en la coincidència urbanística i social (dos món ben diferents que es troben a tocar) a la qual Joan Oliver va saber treure-li tan bon partit ? Quan Shaw va escriure la seva obra, el Covent Garden de Londres ara reconvertit en sempre en ebullició centre comercial, era un mercat molt semblant a La Boqueria. I la Royal Opera House , es troba tan a prop d’aquest recinte com el Liceu ho està de La Boqueria. De fet, les columnes del nostre mercat, són ben semblants a aquelles en les quals l’Eliza i Higgins busquen aixopluc quan comença a ploure just en el moment en el qual ha finalitzat la representació operística del Covent Garden. Sembla clar :Barcelona estava predestinada a ser la segona llar de Pigmalió.
