La meravellosa experiència amb el procés de creació i l’equip de Cartes d’amor ens ha portat a impulsar un nou repte amb el mateix equip creatiu: un "Pigmalió" adaptat a dos únics actors que es desdoblaran en tots els personatges de l’obra.
No és la primera vegada que la Lloll s’encara al personatge. Ja ho va fer fa més de vint anys enrere, sota les ordres de Dagoll Dagom. Ara, però, la nostra actriu còmica per antonomàsia s’encara al nou repte amb una mirada melancòlica, la d’una actriu que pot mirar enrere tota una carrera, però que en cap moment perd la ironia. Amb Manel Barceló com a partenaire de luxe, els dos actors desgranen les raons per què aquest clàssic contemporani els apassiona tant i es llancen a desgranar les picabaralles dialèctiques dels dos personatges, en un constant estira i arronsa còmic.
En la versió de Joan Oliver, el Londres de principis de segle XX passa a ser la Barcelona dels anys cinquanta, Eliza Doolitle es converteix en Roseta Fernandes i Higgins, en el professor Jordana, qui accepta el repte d’esborrar l’accent xava de la florista i fer-la passar per gran dama entre la societat burgesa. Per homenatjar algunes de les cançons més famoses del musical, la nostra Roseta i el nostre Jordana també han volgut fer un viatge especial i han anat a enfonsar-se en la infinitat de versions que se n’han fet en català, des de la icònica Núria Feliu fins al radiofònic Salvador Escamilla.
Sinopsi
Hi ha personatges que queden gravats en la memòria. I la Lloll va quedar marcada pel primer cop que va veure Audrey Hepburn a My Fair Lady. Les cançons inoblidables, el guió a partir de Bernard Shaw, aquella gran pamela que portava a l’escena de les carreres d’Ascot... però sobretot el pols tens i constant entre la florista Eliza i el professor Higgins. Ara, a Tot fent Pigmalió, l’actriu compta amb la complicitat de Manel Barceló, per rememorar les grans escenes de text de la parella protagonista, però també les seves cançons favorites del musical. Fent servir la sucosa i ocorrent traducció al català de Joan Oliver, l’espectacle és una carta d’amor a la professió d’actor, però sobretot, en aquests moments tan crítics per a la llengua, és també un homenatge a la riquesa de registres del català.
L’any 1997, Lloll Bertran va donar vida a la Rosita Fernandes al Pigmalió, de Bernard Shaw, que Dagoll Dagom va estrenar al Teatre Poliorama de Barcelona en una versió de Xavier Bru de Sala a partir de la traducció de Joan Oliver. Aquell personatge, diu, li va quedar gravat a la memòria de forma que, ara, amb la pàtina de la nostàlgia i amb moltes més hores de vol, l’ha recuperat a Tot fent Pigmalió, un muntatge molt mes petit que coprotagonitza amb Manel Barceló.
Amb dramatúrgia de Marc Rosich, la proposta no vol tan escenificar l’obra de Shaw com rememorar tot el que el text ha suposat en clau general i, fins i tot, personal. Vindria a ser, per entendre’ns, una mena de conferència escenificada prèmium a partir de l’experiència dels intèrprets, del musica My Fair Lady i de la traducció del poeta sabadellenc, a qui s’homenatja amb la inclusió, menys estranya del que podria semblar, de la Tirallonga dels monosíl·labs a mig espectacle.
Una barreja amb ingredients ben dosificats per un Artigau i un Jordi Andújar —els dos han codirigit l’espectacle— que fa entrar el públic en un joc de teatre dins del teatre amb l’excusa de dos actors que, a la sala d’assaig, preparen el text. Un joc en què Bertran i Barceló entren i surten dels seus personatges constantment a cavall entre l’humor i la transcendència, l’acció i el discurs, el present i el passat.
El combinat funciona prou bé, tot i que en honor a l’autor irlandès i al traductor sabadellenc, els moments més teatralment apreciables són, precisament, els que recreen la peça base de l’espectacle. Dramatúrgicament, aquests es van imposant a mesura que avança la trama de forma que, sense acabr-lo de veure del tot, l’espectador s’endú a casa una idea prou aproximada de Pigmalió i del missatge existencialista que conté.
Lloll Bertran dona als espectadors tot allò que volen veure i fa un treball carismàtic i entranyable. Manel Barceló està espectacular en totes les tessitures per les quals el text el fa transitar. La direcció sap què té entre mans i juga amb les regles canòniques, sense intentar oferir res més que un retrat nostàlgic i, en certa forma, una reivindicació lingüística. Del que es tracta, essencialment, és de recordar i de veure en acció dos intèrprets de categoria.