Quina bona olor fa la gespa i com brilla, després d’una plàcida pluja! Però quan el que ha caigut damunt la gespa és una tremenda tempesta carregada de valor metafòric i de negres presagis, i el vent que l’acompanyava ha acabat amb la vida del pomer plantat en memòria d’un fill probablement mort, la gespa deixa de ser l’amable superfície verda que cobreix la terra del jardí. I esdevé l’encobridor espai desolat en el qual és a punt de fer-se visible la veritable dimensió d’una tragèdia que va esclatar pels aires ja fa temps. Però les brutals conseqüències de la qual són ara a punt de fer-se definitivament evidents de manera aclaparadora.
A l’hora d’abordar l’obra mestra que va convertir Arthur Miller en la nova sensació de l’escena nord-americana al Broadway del 1947, i que des de llavors ocupa un lloc d’honor entre els grans clàssics teatrals que ens va llegar el segle XX, David Selvas ha tingut molt present aquesta tempesta que, al text original , té lloc abans que el teló s’aixequi i comenci l’acció . Selvas , que signa aquí el que molt probablement sigui el més admirable muntatge de tots els que ha dirigit fins ara, fa que ens anem acomodant a les nostres butaques distribuïdes en quatre grades tenint davant nostre quatre foscos murs escènics de tela que ens impedeixen la visió d’aquesta gespa i d’aquest jardí. I fa que la seva posada en escena arrenqui quan la tempesta mostra tota la seva fúria, mentre el quadrilàter de telons s’aixeca fins a un cel que exhibeix de forma espectacular tot el seu artifici teatral, i una mare contempla amb tota la seva desolació com es parteix en dos i de forma irreparable el pomer que va ser plantat aquí el mateix dia en el qual un dels seus fills va desaparèixer pels núvols mentre pilotava el seu avió militar . Ben aviat, l’altre fill comprovarà fins a quin punt han arrelat les arrels d’aquest pomer ; fins a quin punt resulta impossible voler esborrar les marques de l’arbre d’aquesta gespa sota la qual s’obren els més negres abismes, tal i com ens demostra l’excel·lent espai escenogràfic dissenyat per Alejandro Andújar.
Si fa o no fa, quinze mil dòlars : això és el que, segons ens diu l’obra de Miller, els hi va costar als Keller (ara, quan comença l’obra, el seu preu seria molt més alt) la casa en la qual viuen i en la qual van créixer els seus fills, quan la van comprar allà pels anys vint; en aquells dies en els quals Nord-Amèrica , després d’haver-s’ho pensant molt abans de participar-hi , acabava d’haver jugat un paper decisiu en una Primera Guerra Mundial de la qual en va sortir convertida en la més ferma aspirant a transformar-se en la gran potència del nou ordre terraqüi. I aquella aspiració s’ha transformat ja en una tangible realitat, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, que també havia estat vista inicialment com una cosa llunyana per bona part de la societat nord-americana en el moment en el qual va esclatar. Però que un cop donat el pas i haver-se implicat en ella per complert , es va convertir alhora en el conflicte planetari que va venir a refermar per complert el paper que ha vingut a jugar des de llavors i encara juga malgrat l’aparició de poderosos rivals asiàtics l’Imperi Nord-Americà. Però encara que la seva fortuna personal hagi crescut força des de llavors , el que ens queda clar és que els Keller no han volgut mai allunyar-se del seu barri , de la seva gent, dels seus costums de tota la vida. Els Keller han estat sempre un model de bons veïns , la casa dels quals (aquesta casa que acostuma a fer-se present a la majoria de muntatges de l’obra però que encertadament, no adquireix forma material a la proposta de Selvas) ha estat també sempre oberta a qui ha volgut compartir amb ells un lluminós matí de diumenge com aquest en el qual comença un text que, per cert, al llarg del que portem de segle XXI s’ha vist representat a Barcelona en dues ocasions més: dirigida per Ferran Madico al Teatre Romea l’any 2000, i en la força fallida versió que Claudio Tolcachir va presentar al Poliorama durant el Festival Grec 2011.
El cas és que, en mans d’Arthur Miller, aquest veïnatge en el qual cada personatge adquireix un valor simbòlic sense perdre per això la seva dimensió humana ( una altra mostra del talent de l’autor) és més conscient del paper que els Keller han jugat en la seva pròpia tragèdia del que el mateix Joe (el patriarca de la família) vol i pot reconèixer. I el cas és també que en aquest context que resultava tan contemporani quan l’obra va arribar per primera vegada als escenaris i que tan contundentment actual ens segueix resultant ara mateix gràcies a propostes com la de Selvas, el veïnatge juga a l’obra un paper amb evidents paral·lelismes amb el que jugava el cor a l’antiga tragèdia grega en la qual tant i tants cops es va emmirallar Arthur Miller, mentre s’emmirallava alhora en altres grans mestres del teatre dels quals n’havia extret portentoses lliçons. En aquest sentit , tal i com assenyala Selvas i com han remarcat des de sempre els estudiosos de l’obra de Miller, cal recordar els molts punts de contacte que s’estableixen entre aquest sensacional text, i el d’aquella altra no menys magistral obra de Henrik Ibsen titulada “L’ànec salvatge” que no fa pas massa temps , ens impactava des d’aquest mateix escenari del Teatre Lliure. Miller mai no va amagar la seva devoció per Ibsen, evidenciada aquí en les trames de culpabilitat familiar amb negocis de per mig que s’estableixen tant a una com a l’altra obra. Però alhora , em sembla molt encertat l’apunt que formula el llegendari crític britànic Michael Billington, quan relaciona el text de Miller amb aquell altre estrenat tot just un parell d’anys abans al qual el gran J. B. Priestley va posar-li el títol l de “Truca un inspector”, i que potser vau veure al Teatre Goya protagonitzat per Josep Maria Pou. En aquell cas, Priestley es centrava en un grup familiar de l’alta societat britànica tirant a aristocràtica per tal d’assenyalar una responsabilitat i una culpa col·lectiva que, en el cas que ara ens ocupa, queden focalitzats en el context d’una bona família genuïnament nord-americana aparentment gens representativa del sistema classista . Però que alhora acaba resultant ben representativa d’aquella mena de capitalisme ferotge que devora , i pot ser alhora engolit pels mateixos mecanismes del sistema al qual serveix. Poc després d’haver triomfat amb “Tots eren fills meus”, Miller va assolir un triomf encara més aclaparador tot donant-li forma a la “Mort d’un viatjant” . I no costa gaire veure fins a quin punt en Willy Loman, l’emblemàtic venedor ambulant d’aquella altra obra ,ve a ser la complementària altra cara d’en Joe Keller: l’un des del lloc reservat al capitalisme reeixit i l’altre des del lloc reservat al capitalisme condemnat al fracàs , tots dos enfilen cap a un mateix destí que esmicola el miratge en el qual ens ha pogut fer creure el Somni Americà. I tots dos ho fan presentant-se d’alguna manera com un dels nostres; com a representants d’un sistema que premia l’esforç individual tot exhibint-lo com a exemple d’èxit col·lectiu; d’èxit assolit per un veí que ben bé podria ser qualsevol de nosaltres. Tot consisteix en posar-s’hi de valent, en no claudicar a l’hora d’aconseguir els objectius encara que aquests impliquin certs sacrificis i una dedicació plena. I tot consisteix en seguir-li obrint-li la porta als veïns que són iguals que nosaltres (en aquest capitalisme no hi cap el classisme!) sense oblidar alhora que quan calgui, caldrà repetir-se a un mateix i repetir-li al món allò que exclama en Joe en un moment determinat de l’obra: “Jo faig negocis; sóc un home de negocis!”. I si tu no ets o no ets sents un home o una dona de negocis i capaç d’assumir el que això implica , mai no podràs entendre la lògica que segueixen les meves decisions.
D’altra banda, la tragèdia grega de la qual Miller se’n sentia deutor, pren sempre com a punt de partida tràgics esdeveniments que han tingut lloc molt abans que l’obra comenci, i que s’aniran fent tangibles ( el cas d’Èdip resulta ben revelador en aquest sentit ) a mesura que aquesta avança prenent sovint la forma de thriller, d’investigació criminal destinada a deixar damunt l’escenari veritats massa colpidores com per a no deixar alhora al seu pas un rastre de noves morts. També Miller (que a “Panorama des del pont” va fer del tot explícit el seu control dels mecanismes de la tragèdia) mostra el seu enorme talent, quan es tracta d’implicar-nos en aquests mecanismes. Selvas renuncia en aquest cas a l’aventura dramatúrgica innovadora per tal d’apuntar-se a un classicisme que ,donat que acostuma a estar absent de la nostra cartellera, acaba semblant ara mateix fins i tot un punt agosarat. Però que revela la seva gran eficàcia, a l’hora de transmetre’ns tota la contundència continguda al text sense més subterfugis. I és així com el text reafirma la seva força dramàtica, i demostra aquella mena de rotunda força que sovint no saben ni poden assolir propostes en las quals l’obvietat del discurs i la retòrica de la seva formulació, se n’oblida de la connexió amb capacitats catàrtiques que pot transmetre la tragèdia buida d’aquesta mena d’artificis discursius, i capaç per això mateix d’arribar al moll de l’os emocional del públic convidant-lo alhora a la reflexió absenta de consignes. Som un cop més vivint uns temps de guerra, encara que aquesta ens sembli més o menys llunyana. Som doncs vivint de nou ( o més ben dit, vivint com sempre) uns temps en els quals els Estats, les grans empreses i les petites empreses com ara aquesta dirigida per Joe Keller continuen negociant amb la guerra. I aquesta realitat segueix transmetent-la de forma brutal el text de Miller. Això, ho ha entès perfectament Selvas. I ho han entès alhora tots els integrants d’un magnífic repartiment excel·lentment dirigit per Selvas. Un repartiment encapçalat per la parella formada per Emma Vilarasau i Jordi Bosch, tots dos en estat de gràcia. Ella, transmetent amb cada mirada i amb cada inflexió de veu la dualitat de qui vol negar allò innegable perquè sap que admetre una altra possibilitat significa admetre la mort de tot sense pal·liatius, i intentant alhora salvar allò que sap insalvable. Ell, defugint per complert l’empatia que desperta l’altra cara del seu talent interpretatiu, i mostrant- nos alhora en Joe sense fer-lo caure mai malgrat tot en la imatge que pot transmetre una deshumanitzada caricatura . I al seu costat tenim els representants de la nova generació, aquests fills i filles susceptibles també de quedar orfes com a conseqüència de segons quins negocis. Parlo d’ Eduardo Lloveras, el fill Chris, obligat també a creure’s de manera gairebé ingènua una veritat que de no ser veritat , enfonsaria tots els seu projectes de futur. I tenim Clàudia Benito, l’Anne, la xicota del fill que es va esfumar pels aires, la noia que s’ha presentat de cop, i que és portadora precisament d’una veritat que ni ella mateixa vol creure que és veritat. I el seu germà Quim Àvila, en George, que també sembla haver descobert veritats que vindrien a enfonsar records d’infantesa i joventut; i tant de bo si aquests fossin l’única veritat en la qual un es pot recolzar. Afegiu-li a aquest doble grup familiar uns quants veïns, i ja tenim al complert la matèria humana de la qual està feta aquesta tragèdia tan intensa ara, com quan el seu autor la va estrenar mentre el món sencer s’abocava a seguir fent en temps de pau els mateixos negocis que havia fet en temps de guerra.
