Aquest és el consell d'un dels protagonistes de l'obra, pràcticament en la recta final de la funció. I li diu a un altre: "Deixa't estar d'històries, del passat, d'una familia plena de forats negres i fés la teva, marxa". Només el jovent pot canviar el món, esborrar del mapa les familíes corruptes o fins i tot oblidar uns veïns que no dubtaran en clavar.te una ganivetada tot i que a qui odien, el capitalista, és qui està mantenint a tots.
I, en aquesta ocasió qui escriu, sincerament, s'ha deixat anar en la seva ignorància i ha descobert una de les millors obres de la temporada. Deixar.me anar per no esbrinar més en aquesta obra d'Arthur Miller que desconeixia, i deixar.me anar per no interessar.me molt més enllà de la sinopsi. Aquest és un dels secrets de la màgia teatral, que es dona en algunes ocasions, no moltes: sapiguer quant menys, millor i deixar.te emportar pel que veus en escena.
I, en efecte, el que veig m'ha interessat des del primer moment, m'ha preocupat, m'ha emocionat i m'ha provocat un desgavell que ha desembocat en una sola cosa en acabar la obra: una immensa satisfacció. Satisfacció de veure un text magnífic, una història recargoladament intensa i dramàtica, i per acabar.ho d'adobar, unes interpretracions que fan treure els mocadors. I no em refereixo solament a la parella Vilarasau-Bosch, que també (i molt), sinó que tots composen un quadre genial.
Si vas poc informat al teatre (en aquesta ocasió), et parlaran de dos empresaris que en la Segona Guerra Mundial abasteixen els avions nordamericans. Però un dia, materials en mal estat desencadenen una desgràcia de la qual un d'ells no se'n surt i l'altre, ves per on, sí. Què és el que ha passat? La vida continuarà fins que un dia algú no vol que allò quedi en l´oblit.
La trama és tan brillant que ofereix diverses lectures i temes a tractar en una hipotètica i també necessària postfunció. Parla de la corrupció del capitalisme, del somni americà, però també de la culpabilitat, de la llibertat, de les arrels que mai no poden ser destruïdes, de la falsedat matrimonial i d'amagar el cap sota la cua. I també d'una comunitat que no se'n perd detall del que li pugui passar a la família, ni de les arribades i sortides dels personatges. I també d'algú que no saps ben bé per què, torna a casa, sense saber què vol exactament. Això, si no coneixes l'obra, donarà pas a les especulacions mentre es desenvolupa l'acció. Per què ha vingut? Què vol? Està associada amb algú o simplement vol trencar d'una vegada per totes amb el passat i començar de nou?
Ja només l'inici atrau, en un escenari a quatre bandes, amb la Vilarasau il.luminada entre la pluja mentre sona l'himne americà que va interpretar Jimi Hendrix a Woodstock. El que vé a continuació son dues hores intensíssimes que no defalleixen en cap moment, en un sol escenari, un jardí que mai no s'acaba de netejar (com tots els personatges), on la suposada família ideal va destapant les seves vergonyes. I per sobre de tots el patriarca, un Jordi Bosch descomunal, que ben aviat ha canviat el seu registre de “Golfus de Roma”, de cómic i ballarí, per un dels papers més dramàtics que el recordem i que arrodoneix una de les seves millors interpretacions. Al seu costat, una garantia, una Emma Vilarasau que, sense no voler oblidar l'abséncia d'un ésser estimat, vol intentar posar pau utilitzant les seves dots de dona, i sobretot de mare. Al seu costat, Clàudia Benito i Eduard Lloveras composen els altres personatges principals, una mena de Romeu i Julieta que no volen amagar un amor condemnat al fracàs. I l'arribada de Quim Àvila, el germà de la primera, que comença a encendre la guspira del gran esclat final. Sense oblidar la resta de personatges, la comunitat falsa i hipòcrita que aprofitarà la més mínima per escopir el seu verí.
Ben narrada, sense respir, i amb un crescendo important, “Tots eren fills meus” no defalleix en cap moment, es veu i es delecta ràpidament com un gran llibre i deixa un gran sabor de boca teatral. Tot plegat, una de les milors obres de la temporada, teatre en estat pur.
