Que un auditori es posi dempeus aplaudint unànimament després d'una representació, per aquests verals no és gaire habitual. Però aquest reconeixement dempeus és el que passa en cadascuna de les funcions —segona temporada gairebé exhaurida— en el cas de l'obra «Tots ocells», de Wajdi Mouawad, versionada magníficament al català per l'actriu i traductora Cristina Genebat i dirigida amb guants de seda, com aquell qui acarona incunables, per Oriol Broggi, al Teatre La Biblioteca.
Sota aquests tres puntals de l'obra: el discurs, la traducció i la direcció, hi ha una companyia que regalima esplèndidament i absolutament acoblada els uns amb els altres al servei d'una història que arrenca com si volgués ser un tractat científic, històric o filosòfic, però que de seguida evoluciona en un progrés imparable cap a l'explosió d'una tragèdia familiar que és també el reflex d'una tragèdia col·lectiva, com diu un dels personatges en un moment donat, la soldat israeliana de l'obra: “el mirall impossible d'un somni”.
El dramaturg, actor i director d'origen libanès Wajdi Mouawad, format al Canadà i França (Dayr al-Kamar, Líban, 1968), actualment al capdavant del Théâtre National La Colline, de París, i un dels noms estrangers present sovint a la cartellera catalana gràcies a les adaptacions que n'ha fet La Perla 29 i Oriol Broggi, ho posa tan difícil com atractiu perquè els espectadors vagin elaborant el trencaclosques d'una família que viu immersa en el xoc de cultures d'orient i occident.
Mouawad ho posa difícil perquè no et permet que desvelis gairebé res als futurs espectadors. I ho posa també atractiu perquè aquest enigma es manté durant les més de tres hores —hi ha entreacte— mentre va esclatant, ara en boca d'un, ara en boca d'un altre, esmicolant cadascun dels personatges que protagonitzen la tragèdia de «Tots ocells».
La sinopsi és coneguda: una parella de joves es troba en una biblioteca de Nova York i de la trobada sorgeix un enamorament que perdurarà fins al final. Ella, d'origen àrab resident a Nova York, està fent una tesi sobre un savi humanista del segle XVI convertit sisplau per força de l'islam al cristianisme. Ell, també a Nova York, però de família jueva resident a Berlín, estudiant de genètica, va darrere d'un misteri que envolta la seva família i els seus origens en un viatge tràgic a Israel i Cisjordània.
Ella és Miriam Moukhles —jove actriu catalana, actriu revelació, filla de pare marroquí i mare catalana. Ell, és Guillem Balart —jove actor que ja ha revelat prou fins ara quina és la seva capacitat dramàtica. Al voltant d'ells dos, un esplet de maduresa escènica, amb l'actriu Clara Segura i l'actor Joan Carreras, els pares del jove Eitan, Norah i David, amb orígens diferents que, per part d'ella, toca d'esquitllèbit el comunisme de l'Alemanya de l'Est. I al voltant d'ells quatre, l'actor Xavier Boada —l'avi d'Eitan que arrossega el llast del passat—, l'actriu Marissa Josa —l'àvia d'Eitan, rebel i revulsiu del nucli familiar—, l'actriu Màrcia Cisteró —principalment en el paper de la soldat israeliana, tot i que fa alguns altres papers secundaris, i l'actor Xavier Ruano —també alternant diversos papers, principalment el d'Al-Wazzân, el savi humanista del segle XVI, un personatge que, a l'hora de la rondalla, sembla sorgit d'un dels contes de l'escriptor sirià establert a Alemanya, Rafik Schami, o del seu alter ego, el conductor Salim, protagonista d'«Els narradors de la nit».
L'estructura de Wajdi Mouawad té a vegades aires cinematogràfics: moments escènics del passat es fonen amb moments del present sense que hi hagi grans alteracions escenogràfiques, només la paraula, les referències, el passat i el present. I hi ha escenes del tot impactants. Només n'esmento dues: la de l'escorcoll radical a pèl de Wahida a Tel-Aviv i l'interrogatori capciós per al permís d'entrada al país, o l'àpat de Pasqua jueva de la família d'Eitan al voltant d'una taula on es planteja per primera vegada que tot és a punt d'esclatar.
Israel i Palestina són un clàssic del catàleg de conflictes internacionals. L'atzar, el dissortat atzar, fa ara que siguin més presents que mai. La reflexió sobre l'origen, la identitat, l'ADN, l'amor i l'odi ancestrals sobrepassa el tempo universal i ressona ara com un encreuament de camins ple de perills i sense senyalització, tot un repte per a la societat del segle XXI.
“¿Qui ens consolarà, qui ens consolarà, qui ens consolarà”, clama Eitan al final de l'obra. És un crit de desolació, de pèrdua, un clam que demana deixar de ser víctimes col·laterals de l'etern xoc de cultures. És per això també que els espectadors se senten xuclats pel discurs de Wajdi Mouawad. ¿Qui els consolarà, qui els consolarà, a ells...?, ¿qui ens consolarà?
A «Tots ocells» hi ha ressons subtils d'algunes obres anteriors de l'autor libanès: «Incendis» «Boscos», «Cels»... Però, si voleu, també hi ha ressons més clàssics com els de «Romeu i Julieta» i el seu amor impossible, tot i que aquests altres contemporanis Romeu i Julieta —Eitan i Wahida— s'enfronten al món fitant-lo de cara i no estan disposats que aquest món els engoleixi.
Oriol Broggi ha situat l'obra aquesta vegada en un espai central, grades a quatre bandes, amb algunes convencions en la posada en escena que complementen la intenció original de Wajdi Mouawad. Per exemple, en l'original francès, Wajdi Mouawad fa parlar els personatges en les seves llengües pròpies: anglès, alemany, hebreu, àrab.... Oriol Broggi ha optat per una versió íntegra en català, però amb un afegit permanent de videomapatge, obra de Francesc Isern, on no només cadascuna de les grades d'espectadors pot visualitzar primers plans dels intèrprets que potser té d'esquena, sinó que apareix el sobretitulat en cadascuna de les llengües originals en les quals els personatges parlen, creant així una sensació a la inversa de les projeccions en versions originals que en aquest cas va de l'adaptada en català a cadascuna de les pròpies dels personatges.
Dues pantalles de televisió amb comandament fan la funció de transportar l'imaginari de fons de l'obra en segons quins moments a fets d'actualitat en relació a l'època de la trama de l'obra: atemptats, bombardejos, destrucció, genocidi... “Algunes de les imatges poden ferir la seva sensibilitat”, adverteix un dels presentadors. Un plus de realisme que converteix l'obra «Tots ocells» en una experiència gairebé immersiva i en una de les obres més arriscades i a la vegada més aconseguides d'aquesta anyada teatral (...)
