Som davant una proposta que commociona. Ja se sap que qui arrisca en termes d’imaginació i efectisme corre el perill de caure en el ridícul. Wajdi Mouawad no hi incorre aquí, com no ho feia tampoc a la tetralogia La sang de les promeses, cim de la seva producció teatral. Després d’haver presentat obres menors i, en algun cas, massa allargassades o rocambolesques, torna a oferir una peça de gran altura. Tots ocells, que ja té uns anys –Tous des oiseaux es va estrenar el 2017 al Théâtre de la Colline de París–, aborda el conflicte araboisraelià a partir d’una història d’amor entre joves de bàndols enfrontats: Romeu i Julieta al Pròxim Orient. Vint-i-sis escenes organitzades en quatre blocs, on els ocells esdevenen metàfora de la condició humana.
Atès que el text ja és prou ric i complex, no cal complicar-se en termes escenogràfics; per això, Oriol Broggi, que dirigeix l’espectacle al Teatre La Biblioteca fins al 23 d’octubre, opta per l’austeritat. Les tres taules que primer componen una biblioteca universitària serviran després per suggerir un llit d’hospital o un menjador familiar. Hi juga un paper fonamental el treball de vídeo de Francesc Isern, que evoca determinats paisatges –el mar, el cel, la silueta de les palmeres– i projecta la filmació a temps real, des de diferents angles, del que passa en escena. Sobre l’acció amplificada als murs, apareixen subtitulats els diàlegs en la llengua que es parla en cada situació –anglès, hebreu, alemany, àrab–, si bé en escena tot transcorre en català –excepte quan Wahida remunta la seva genealogia per via matrilineal–. També l’espai sonor de Damien Bazin contribueix decisivament a immergir-nos en la història.
Mouawad fa servir els fets històrics i bèl·lics com a punt de partida per submergir-nos en una tempesta emotiva, intel·lectual i ètica
La primera escena ens situa en la trobada detonant que farà saltar pels aires les certeses identitàries de tots els implicats. A una biblioteca universitària de la costa est dels Estats Units, una noia anomenada Wahida, que fa una tesi sobre Lleó l’Africà, consulta un llibre que Eitan, un jove que no pot parar de mirar-la, reconeix com un senyal de predestinació. Guillem Balart realitza una reeixida, lluminosa composició de personatge: un investigador genetista de família jueva alemanya que es perd en el discurs imparable, abstrús i desconcertant amb què vol imposar-se a la seva pròpia i manifesta dificultat relacional i a la torbació que experimenta en presència de la noia. Tot i la peculiar erudició que fa servir, no resulta pedant –això és mèrit de l’actor–, sinó que desperta tendresa.
Miriam Moukhles interpreta la doctoranda –nord-americana d’origen àrab– amb una emoció transparent, sense artificis, capaç de transmetre el profund trasbals que pateix el seu personatge. El dolor i la impotència, però també el coratge, la determinació. Passa sense transició de dialogar a narrar, i de sobte la trobem a un hospital a Tel-Aviv, inclinada sobre el cos del noi que estima. L’acció ha saltat sense previ avís de Nova York a Tel-Aviv, on Eitan, víctima d’un atac terrorista, es troba en un estat de coma profund. Els motius que els han portat fins allà els coneixerem a través de salts en el temps. La situació fa que coincideixin a l’hospital Wahida, la família d’Eitan i una àvia inconeguda, la duríssima Leah, una dona “plena de tendresa escanyada, d’afecte cremat” que interpreta amb molta força Marissa Josa.
La qüestió dels orígens es planteja a través d’una recerca identitària i una aventura iniciàtica que condueix a la revelació i l’autoconeixement
Clara Segura interpreta la mare d’Eitan, visiblement insatisfeta i crispada, implacablement construïda contra l’herència comunista dels seus pares –procedeix de l’Alemanya de l’Est–. L’actriu ens fa entendre a la perfecció el laberint emocional d’una dona que està disposada al que calgui per salvar el seu món. El seu marit, interpretat per un poderós Joan Carreras, està del tot identificat amb el destí del poble jueu i es mostra intransigent –aprompta una ira descomunal– respecte de la relació d’Eitan amb Wahida. L’escena en què li parla al seu fill en coma resulta desoladora i fortament existencial; el tractament en blanc i negre de la filmació en directe, projectada als murs, la dota d’un essencialisme molt adient. Aquí entenem que el binomi paternitat-filiació –en un sentit ampli, que abasta la religió i la política, com ja passava a Cels– se situa al centre del retaule. Aquest pare, que du el nom d’un rei –David–, és l’autèntic heroi tràgic de la història, un Èdip contemporani abocat a un abisme insondable.
Xavier Boada interpreta l’avi, en la difícil tessitura de qui, com Tirèsias, ha callat el que sap perquè no esclati tot, però, a la fi, constret per la conjuntura –com a Incendis, algunes veritats no poden ser comunicades a menys que siguin descobertes–, acaba fent-ho sortir a la llum com qui explica una anècdota o una paràbola. Per la seva banda, Màrcia Cisteró, assumeix la soldat Eden, un personatge no tan secundari com sembla, que per moments cedeix a una mena de pulsió rapsòdica o adquireix un to apodíctic. Igual com Hassan al-Wazzan –àlies Lleó l’Africà–, dèmon o esperit benèvol interpretat per Xavier Ruano, forma part de la història però té un estatut d’irrealitat. Tots dos entren i surten de la faula com els ocells –tràgics, quàntics, híbrids– que volen d’una banda a l’altra del mur.
No hi ha consol, més enllà de l’art mateix i del teatre com a catarsi
El dramaturg líbano-canadenc evidencia un cop més la seva ambició d’abraçar la història recent. Reprèn motius que ja apareixien a Incendis: la Història com una piconadora, el ganivet clavat a la ferida... Davant la constatació de la impossibilitat, per part dels amants, de mantenir-se indiferents al conflicte que ha devorat els seus ancestres, es conculca l’amor romàntic com a tema. La qüestió dels orígens, autèntic camp de batalla, es planteja a través d’una recerca identitària i una aventura iniciàtica que condueix a l’autoconeixement. La direcció de Broggi és precisa, mil·limètrica, i té la virtut de fer entenedors els abruptes salts temporals i espacials, que reforcen la idea de destí o, si més no, de conseqüència. De matemàtica fatalitat.
El teatre de Wajdi Mouawad, de vocació tràgica –per més que no exclou altres registres–, funciona com un laboratori de la guerra i l’exili. El cas és que el conflicte araboisraelià no només no s’ha acabat, sinó que es troba en un moment particularment cruent, i resulta com a mínim polèmic posar tots dos bàndols al mateix nivell. L’autor no es posiciona, sinó que fa servir els fets històrics i bèl·lics com a punt de partida per submergir-nos en una tempesta emotiva, intel·lectual i ètica. Revela, així, algunes veritats –la majoria, escabroses i despietades; d’altres, lluminoses– sobre la condició humana. No hi ha consol, més enllà de l’art mateix –que ve a ser com l’elefant de Lleó l’Africà– i del teatre com a catarsi.
Crítica publicada a Revers (El Nacional.cat) el 16 de setembre de 2024
