“Jutgeu una arna per la bellesa de la seva espelma”. Aquestes paraules les va deixar dites Rumi, un molt respectat poeta persa del segle tretze. I amb elles finalitza Dimitris Papaioannou el trailer de presentació del seu molt esperat nou espectacle, que s’ha fet esperar encara més per culpa de la pandèmia. El cert és que els insectes voladors que pertanyen a la família de les arnes no provoquen precisament simpatia, perquè et poden deixar feta malbé la teva millor roba ( i també , bona part de les collites de les quals esperaves alimentar-te) en un tres i no res. Però ja se sap el que passa amb els insectes: potser no són els nostres animals de companyia preferits malgrat que ells s’entossudeixen en acompanyar-nos, però estan dotats alhora de qualitats dignes d’admiració. I una de les qualitats –la coneguda com a Orientació Transversal- amb les quals es distingeix la família de les arnes, és la del seu teòricament infal·lible sentit de l’orientació : si es fixen en un astre de l’univers visible i decideixen enfilar cap a ell, no necessiten cap GPS , perquè (si no fos per culpa d’altres condicions atmosfèriques i d’altres lleis de vida; la seva, tendeix a ser encara més curta que la nostra), l’atracció que provoca la llum astral , podria fer-les volar cap a ella en línia recta pràcticament sense ni un grau de desviació.
El problema és que ( com ens passa sovint als humans, si ens expressem en termes metafòrics) , qualsevol llum potent que li surti al pas, pot fer que l’insecte se n’oblidi tot seguit del lloc al qual aspirava arribar. I es quedi enganxat circularment al voltant d’una bombeta - o una simple espelma com aquella de la qual parlava el poeta persa- molt menys gloriosa que l’astre que s’havia fixat com a meta, per acabar letalment socarrimat després d’haver-se apropat massa al seu objecte de desig, de tant donar voltes al seu voltant. I doncs, què potser no ens passa també el mateix als humans tot sovint? Quelcom que Papaioannou fa extensible al nostre perpetu enlluernament envers aquella mena de llum metafísica a la qual identifiquem com la divinitat, i que ens pot fer perdre com si res el rumb que ens aproparia a objectius molt més tangibles ... i molt menys susceptibles d’originar destrucció al seu voltant a la recerca de veritats absolutes. Però no hi ha manera. Potser és condició de vida, però el cert és que ens entossudim un i altre cop en tornar a construir aquelles edificacions que els deus ( o com els hi vulguis dir) segueixen enderrocant un i altre cop, davant la nostra perplexitat: això, la companyia reunida per aquest extraordinari creador grec, ho visualitza de forma admirable al llarg d’un dels molts moments antològics (bé; potser no en hi ha cap que no ho sigui) d’aquesta proposta. I paradoxalment, potser sense aquest afany de tornar a aixecar les torres de Babel que els deus ( o qui sigui ) segueixen enderrocant-nos cada cop que hem assolit certa altura, no arribaríem mai a descobrir el mar que s’amaga sota un àrid terra escènic . I no arribaríem mai a comprovar de quina forma, la bellesa d’una posta de sol en un paisatge natural creat artificialment, provoca que, de nou i un cop més, la bellesa nua d’un esser humà es vegi impel·lida a tornar a obrir una porta que l’enfronti a aquella mena d’enigma que ni els més experimentat oracle de Delfos pot resoldre. Això, també sap visualitzar-ho el gran Dimitris de forma admirable.
El brunzit que provoca un fluorescent d’aquells que deixen anar pampallugues inquietantment molestes, pot resultar en aquest sentit ben significatiu. I amb ell comença precisament Papaioannou aquesta sensacional proposta escènica – amb el brunzit , i amb les escales metàl·liques amb els quals els intèrprets intenten apropar-se al fluorescent, i amb el cops de cap que es donen contra les parets intentant assolir l’impossible-, que està destinada a acabar gairebé deus hores després donant forma a un esplèndid paisatge marítim sorgit com qui diu del no res, i de l’aridesa escenogràfica. Un paisatge que emergeix no pas màgicament , sinó després del brutal esforç físic que realitza la companyia per tal de mostrar-nos la mar i les esculleres que s’amagaven per sota del majestuosament sobri i gairebé minimalista espai escènic pel qual ens hem mogut fins que ha arribat tan aclaparador moment. Serà veritat, que totes les civilitzacions tenen el seu origen en l’aigua? El que si és del tot veritat, és que l’aigua ( l’aigua marina i salada sense la qual no podríem explicar els mediterranis orígens que tots els nascuts per aquests indrets compartim amb el mateix Papaioannou, , però també alhora l’aigua dolça tan present en bona part de les llegendes i de la mitologia de les quals s’alimenta per exemple la cultura germànica) , acabarà agafant un inicialment insospitat protagonisme en el sec espai en el qual s’inicia l’espectacle. Un espai escènic en el qual, d’altra banda, un focus mòbil posseït de fascinants facultats ,pot aconseguir que ens sentim ficats en aquella caverna platònica dins de la qual es projectaven les ombres d’una androgínia primigènia capaç de crear fantàstiques formes metamòrfiques.
No hi ha dubte que un toro tan imponent com aquest que Papaioannou converteix en el més gran (tant per volum com per significació simbòlica) protagonista del seu muntatge, sap com espolsar-se de sobre com si res qualsevol arna amb un simple moviment de cua. Però alhora, un toro així està condemnat a no poder lliurar-se mai per molt moviment de cua que faci de l’emblemàtic paper que ha jugat des dels temps minoics en la nostra cultura, i de la seva ancestral vinculació amb aquesta virilitat que mostren els cossos nus dels nois de la companyia, abans que les noies esdevinguin no menys nues encarnacions animades de la Venus de Botticelli convertides en veritables fonts humanes disposades a omplir les copes d’uns elegants admiradors que ens remeten a altres moments i altres manifestacions d’una mateixa cultura: la mateixa cultura de la qual sorgeixen les barroques notes musicals d’un Vivaldi que exerceix en tot moment com a responsable únic de la banda sonora del muntatge. Des del fluorescent inicial enxampa insectes , Papaioammou no deixa mai d’enlluernar-nos, amb la mateixa capacitat –però amb finalitats menys destructives- amb les quals la llum, enlluerna els insectes que ja no podran mai fugir d’ella. I arribat l’admirable paisatge marítim final, el creador encara ens reserva una última imatge carregada de potentíssim significat: aquí tenim ficat entre les esculleres un operari decidit a realitzar l’impossible tasca de buidar el mar escènic amb l’ajut d’un simple pal de fregar. No resulta alhora patètic i commovedor, el seu teòricament inútil esforç? No resulta alhora també una bona metàfora de la condició humana?
