Amb el nom d’orientació transversal es coneix la capacitat d’alguns insectes, com les arnes i les papallones nocturnes, de mantenir un vol en línia recta avançant en un angle fix respecte als rajos de llum d’una font llunyana, com ara la Lluna. Poseu-los una font de llum artificial a la vora i trobareu aquests insectes descrivint cercles i més cercles, com si fossin dervixos giròvags, en un intent impossible de corregir la trajectòria que descriuen. Potser la humanitat mateixa és com un d’aquests insectes nocturns que gira en cercles en un intent d’acostar-se a una llum que bé podria ser aquesta idea de la divinitat que ens atrau irremissiblement i afecta la nostra percepció. Grans civilitzacions han aparegut i desaparegut sota la llum de la mística i la religió, i han format part d’un cicle en el qual allò que és nou acaba imposant-se a allò que és vell, només per veure aparèixer un nou element que converteix en vell allò que abans era nou. Impulsa aquest cicle un equilibri entre l’energia masculina i femenina, representades en escena pel personatge d’una dona que es transforma en moltes dones diferents i per un conjunt de personatges masculins que expressen les cares diverses d’un únic ésser. Com a element central, l’arquetip del toro, un element fonamental de la cultura mediterrània des de la Creta minoica, que aquí representa un poder en el qual el component masculí és complementat i equilibrat per les presències femenines.
És la nova creació, plena d’imatges potents i suggeridores, de Dimitris Papaioannou, un artista grec que procedeix del camp de les arts plàstiques, però que es va endinsar d’una manera especialment intensa en el món de l’escena no només fent de director sinó també de coreògraf, intèrpret, creador de decorats, dissenyador de vestuari i dissenyador d’il·luminació. El públic barceloní ja va quedar fascinat amb The great tamer (Grec 2017 Festival de Barcelona), però, si en aquella ocasió el clarobscur i les ombres eren aliats de Papaioannou, a Transverse orientation l’artista converteix la llum en protagonista i recupera la claror de treballs anteriors, com Primal matter (2012). A partir d’aquí, basteix un espectacle que explora la destrucció dels vells models, la creació de nous i la redescoberta posterior dels valors originals, i així ens convida a examinar la relació amb els nostres avantpassats.
