Transverse orientation

Dansa | Nous formats

informació obra


Direcció:
Dimitris Papaioannou
Sinopsi:

Amb el nom d’orientació transversal es coneix la capacitat d’alguns insectes, com les arnes i les papallones nocturnes, de mantenir un vol en línia recta avançant en un angle fix respecte als rajos de llum d’una font llunyana, com ara la Lluna. Poseu-los una font de llum artificial a la vora i trobareu aquests insectes descrivint cercles i més cercles, com si fossin dervixos giròvags, en un intent impossible de corregir la trajectòria que descriuen. Potser la humanitat mateixa és com un d’aquests insectes nocturns que gira en cercles en un intent d’acostar-se a una llum que bé podria ser aquesta idea de la divinitat que ens atrau irremissiblement i afecta la nostra percepció. Grans civilitzacions han aparegut i desaparegut sota la llum de la mística i la religió, i han format part d’un cicle en el qual allò que és nou acaba imposant-se a allò que és vell, només per veure aparèixer un nou element que converteix en vell allò que abans era nou. Impulsa aquest cicle un equilibri entre l’energia masculina i femenina, representades en escena pel personatge d’una dona que es transforma en moltes dones diferents i per un conjunt de personatges masculins que expressen les cares diverses d’un únic ésser. Com a element central, l’arquetip del toro, un element fonamental de la cultura mediterrània des de la Creta minoica, que aquí representa un poder en el qual el component masculí és complementat i equilibrat per les presències femenines.

És la nova creació, plena d’imatges potents i suggeridores, de Dimitris Papaioannou, un artista grec que procedeix del camp de les arts plàstiques, però que es va endinsar d’una manera especialment intensa en el món de l’escena no només fent de director sinó també de coreògraf, intèrpret, creador de decorats, dissenyador de vestuari i dissenyador d’il·luminació. El públic barceloní ja va quedar fascinat amb The great tamer (Grec 2017 Festival de Barcelona), però, si en aquella ocasió el clarobscur i les ombres eren aliats de Papaioannou, a Transverse orientation l’artista converteix la llum en protagonista i recupera la claror de treballs anteriors, com Primal matter (2012). A partir d’aquí, basteix un espectacle que explora la destrucció dels vells models, la creació de nous i la redescoberta posterior dels valors originals, i així ens convida a examinar la relació amb els nostres avantpassats.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Transverse orientation

14/07/2021

Intrigants petjades de surrealisme

per Jordi Bordes

El director Dimitris Papaioannou segella un camí entre les arts visuals i la coreografia. Com ja va fer amb la sorprenent The great tamer (amb un fil dramatúrgic que ajudava a imaginar el dolororós viatge de la immigració) dota de movment quadres icònics de Botticelli (El naixement de Venus o la figura de Madonna amb fill, tant plasmada pel pintor), de Picasso (la mirada perduda de la dona omplint una galleda d'aigua recorda la pintura contemplativa de l'època blava, per exemple o la introducció del brau com a tema picassià), de Magritte (amb els éssers amb un globus petit en comptes de rostre). El treball de Papaioannou ve carregat d'una radicalitat amb els cossos, amb un moviment depurat i una simbologia molt profunda (l'aigua, deia en la roda de premsa representa el feminisme i suposa una pacificació de les formes més virils: per aixòi el brau es pacifica en beure aigua).

El surrealisme és un moviment literari i artístic d'origen europeu que proclama la importància del món del somnis i de l'inconscient i que pretén expressar el funcionament real del pensament. Ara, el director grec hi fa tota una aproximació amb una peça que evoca somnis estranys, impossibles, que no guardden una relació visible. Com els somnis, són restes del subconscient que afloren en les hores de son. I que tant poder aportar inquietud com una sorpresa divertida. Són sempre intrigants personatges que afolren sobre un univers buit, aparentment ordenat que posa en qüestió l'espiritualitat, el temps, l'espai, les relacions humanes. L'espectador entra en una contemplació confusa i reordena quadres i accions per donar sentit al trencaclosques. Això pot descarregar de responsabilitat al dramaturg però sense les suficients pistes per poder interpretar el somni, la peça pot acabar sent un seguit de quadres plasmats des d'un preciosisme escènic. I sobta que, en un any de pandèmies i d'una situació límit mundial un artista renuncii a la seva capactat de transmetre u espai de denúncia o, si es vol, de conciliació. Els somnis s'acaben foent i només en queda el quadre, el record que fa salts incomprensiblement. Però, avui, cal que l'art obri preguntes, no que es limiti a ser vist. Que es creui una línia que vincula Botticelli amb el surrealisme o que no s'aprofitin imatges icòniques de Dalí (per exemple) traça una voluntat dramatúrgica de Papaioannou. Seia magnific que es pogu´s veure i comprendre.