Heu vist “E la nave va”, una de les més extraordinàries i més desconegudes obres mestres de Federico Fellini? Quan parles de Peeping Tom, es fa del tot inevitable i imprescindible esmentar en un o altre moment els vincles que es poden establir entre l’imaginari de l’emblemàtica companya belga i aquell que és mou pel cinema de David Lynch; uns vincles que, si bé sempre han estat notoris, potser mai no ho havien estat tant com en aquest excepcional “Triptych” que cal considerar ja com un dels grans esdeveniments escènics de la temporada. Però deixeu que per una estona me n’oblidi de Lynch. I que us expliqui les tres raons bàsiques per les quals el cap se m’ha anat cap a Fellini, , mentre resto encara tocat per l’impacte que provoca aquest “Triptych” que quan es va presentar incomplert i amb forma de “Dipthyc” al primer Grec pandèmic ja lluïa esplendorós... però que és quan el veus sencer i en un espai tancat , quan assoleix la seva veritable dimensió.
Primera raó: a la pel·lícula de Fellini t’hi trobaves un grup de personatges (en aquell cas, representatius de l’alta societat) embarcats en un vaixell que navega directament cap el desastre (la Primera Guerra Mundial esclata en plena travessia), i un enfonsament que suposa alhora l’enfonsament de tot un món. Un enfonsament que es produeix acompanyant d’un cor que li posa música a la tragèdia ,com ho va fer anys després l’orquestrina del Titànic. El mateix Titànic (les quatre xemeneies i la pintura negra del seu exterior resulten inconfusibles) que en versió miniaturitzada, creua també les aigües de l’espai escènic en el qual es situa el tercer lliurament d’aquest tríptic, tot just iniciar-se aquest. I també els nàufrags que vaguen per l’espai inundat van bé a la deriva ,mentre els inversemblantment elàstics cossos dels sensacionals intèrprets de l’espectacle lluiten un cop més contra la força dels elements , que ja s’intentaven imposar al primer segment amb incontrolables ràfegues de vent esperant l’oportunitat d’una porta oberta. Però que ara, sí porten ja totes les de guanyar. L’aigua sembla decidida a no cedir ni un mil·límetre dins d’aquest espai progressivament dominat pel líquid element, encara que aquest cossos desesperats i situats al límit de les seves forces, continuïn voler marcar territori .
Segona raó: Fellini , defugint la més mínima temptació realista, et mostrava tota l’estona la ficció del gegantesc decorat nàutic .I arribat el final, deixava ben a la vista les càmeres i l’equip de rodatge, allunyant-se així definitivament de cap miratge naturalista. I això fa també Peeping Tom tota l’estona. A l’immens escenari de la Sala Gran del TNC ( un escenari que quan el posen en dansa formacions com aquesta o com ara La Veronal, desplega tota la seva esplendor) ens hi trobem a l’iniciar-se el tríptic una tirant a claustrofòbica gran habitació plena de portes i gairebé buida de mobles ,tret de la butaca en la qual s’hi troba un cos que sembla haver decidit convertir-se ja en cadàver. Quelcom que ens serveix per introduir-nos de pas en la vessant obertament onírica situada entre el malson i el somieig surrealista que adopta tota la proposta, i que , extrapolant, és inherent a tot allò que ha fet fins ara Peeping Tom. Som, potser, ficats dins l’últim deliri al·lucinat d’un cos moribund, l’última manifestació d’un desig que es resisteix a claudicar, l’última trobada irreal entre dos amants que, potser també ,han cobert de ferides la seva passió, l’últim intent de cohesionar unes emocions que corren el perill de quedar ofegades per la gran inundació general que sembla anunciar-se ja quan l’escenari és encara ben sec. Després , aquesta habitació es transformarà a la vista de tothom (i gràcies a la manipulació d’objectes, parets i terres realitzada pels mateixos integrants de la companyia i pels tècnics del teatre) en una mena d’irreal cabina sense més vistes al mar que aquelles que proporciona un quadre clavat a la paret; un quadre situat damunt d’un llit amb ganes d’empassar-se tothom que reposi damunt d’ell. Tot plegat, mentre el servei d’habitacions entona la melodia de “Cry Me a River”, aquella esplèndida cançó plena de dol amorós , desamor, i dolorosos intents de recuperar allò perdut per part de qui ho va menysprear: ara, és l’amant llavors menyspreat, qui té ocasió de mostrar el seu menyspreu, tot i que sabem que aquest continua sent una manifestació més de l’amor ferit de mort. El cert és que en aquest espai ni te’n pots refiar del llit, ni dels ascensors que semblen baixar directament cap a alguna mena d’Hades aquàtic, ni te’n pots refiar de les portes que enlloc de conduir-te cap a la sortida adopten la forma d’armaris plens de roba . Això, sense descartar tampoc que d’aquests penjadors, en pengin alhora convidats que s’han autoconvidat a introduir-se en la teva privacitat. I després, i mentre l’estranya cabina agafa les formes de bar restaurant , arribarà la inundació general que no pronostica res de bo, encara que, com deia abans, els cossos segueixin voler contraposar al dramatisme de la situació la força de la seva sensualitat desfermada. Però com al vaixell de Fellini, aquí no hi caben els miratges realistes. Aquí, tota l’estona estem veient l’escenari ficat dins de l’escenari, envoltat d’estris escènics, ombres deambulant, i focus que són desplaçats manualment per tal d’assenyalar aquell punt en el qual ens cal centrar la nostra atenció.
Tercera raó: en el passatge de la nau de Fellini ens hi trobàvem com a passatgera destacada ni més ni menys que Pina Bausch en persona, en la que va ser la seva única interpretació cinematogràfica com actriu. Aquí tenim doncs a “la inventora” de la dansa-teatre, sense la genial contribució de la qual potser no hagués existit mai (de fet, en moltes ocasions aquests cossos adopten postures genuïnament bauschianes) un espectacle tan admirable com el que ens serveix Peeping Tom . Un espectacle en el qual Lynch i Fellini a banda, hi pots intuir també quelcom de Magritte, que per alguna cosa era tan belga com ho és la companyia. I en el què l’espai il·luminat que quan te’l mires horitzontalment en pot tenir quelcom de quadre hiperrealista a l’estil Hopper , esdevé cap el final la paret vertical que devora personatges com ho faria un quadre d’El Bosc. Hi caben molts universos i moltes referències, al muntatge de peeping Tom. Però tots ells i totes elles, ens parlen per igual d’una formació que es troba en el punt més àlgid de la seva creativitat.
