Els creadors i directors d'aquest espectacle tripartit, de la companyia belga Peeping Tom fundada per ells dos, l'argentina Gabriela Carrizo i el francès Franck Chartier, diuen que fan dansa o dansa-teatre o teatre-dansa, però en realitat diria que el seu cuquet amagat i no confessat obertament és que volen fer cinema revestit de teatre i, si es vol, de dansa. Un cinema de culte, esclar. D'aquell que encaterina els cinèfils més empedreïts. Cinema sense paraules. Buscant l'origen del fotograma a fotograma.
La diferència, esclar, és que en aquell cinema iniciàtic hi havia, almenys, un pianista i un sobretitulat que situava els espectadors acció per acció, per compensar el llast d'aquell romàntic mut en blanc i negre. Aquí, no. Aquí cal entrar en el joc narratiu i caminar de bracet amb els Peeping Tom per seguir el fil interpretatiu i anar confegint una història tràgica.
L'espectacle «Triptych» és un collage format per dues peces creades fa prop de deu anys, un «Díptic» de les quals ja s'havia vist a Barcelona dins el Grec del 2020 («The missing door» i «The lost room») a les quals s'ha afegit ara la tercera («The hidden floor»).
«Triptych» és un d'aquells espectacles que justifiquen la raó de ser d'un Teatre Nacional com el de Catalunya. Enlluerna per la capacitat dels intèrprets. Inquieta per l'agosarament de la trama. Fascina per la bellesa de la teatralització. Il·lumina per la capacitat de suggerir tant sense dir ni una paraula. Sorprèn per la capacitat de reinventar moments de pur surrealisme amb un llenguatge contemporani, extremament actual i sense fer cap concessió.
Com ja es va constatar fa dos anys a l'Amfiteatre Grec, els Peeping Tom han tornat als orígens, doncs. Deien aleshores que havien deixat el teatre a banda per tornar a la dansa. Però el fet és que la seva dansa continua sent molt teatral. El primer «Díptic» que recuperava les dues primeres peces es va fer amb un càsting amb prop de 2.500 ballarins que van preparar aquest espectacle al Teatre Nacional de Bèlgica en ple auge del coronavirus per estrenar-lo després a Barcelona.
Els Peeping Tom es resisteixen a admetre que el muntatge té narrativitat, però el fet és que si acordem que el moviment i la imatge també proporcionen una lectura visual, el seu «Triptych» acaba estructurant un plantejament, un nus i ara, amb la tercera peça afegida, «The hidden floor», fins i tot un desenllaç.
I tot plegat perquè els Peeping Tom han remarcat encara més el seu caràcter gairebé cinematogràfic i, a ulls dels espectadors, no amaguen que és com si estiguessin en un plató i per això se'ls nota que estarien encantats que la claqueta indiqués allò de: “escena 1, presa 4... clac!”.
Per compensar-ho, entre pausa i pausa de les dues hores de l'espectacle, continuen actuant mentre desmunten i munten l'escenografia de cadascuna de les tres peces, la primera en un dels espais comuns del vaixell, la segona amb l'ambient gairebé terrorífic i fantasmal de la cambra del mateix vaixell, i la tercera amb el restaurant i el xipolleig del vaixell que s'enfonsa com un Titànic modern fins arribar a un espetec en flames.
Els personatges del «Triptych» es mouen, es retorcen, s'electritzen, es congelen... com si estiguessin motoritzats per una turbina, en un espai claustrofòbic del qual no es poden escapolir. Atrapats en una cambra plena de portes, que a vegades ni tan sols s'obren o que a vegades amaguen armaris de roba, i a la cabina d'un vaixell, intentant sempre trobar la sortida del laberint que té aires de misteri, d'atmosfera tenebrosa, de túnel del terror en alguns moments. Hi ha també la simbologia —tan narrativa!— de moure's entre allò que és real i allò que és fantàstic i, esclar, manipulats per infinitat de déus superiors —també hi ha déus malignes!— que els empenyen cap a un destí incert —la incertesa del futur.
Tornem a la claqueta: “escena 2, presa 4... clac!”. El guió de cinema mut recorre al gènere de la intriga, l'humor negre i el gènere del més enllà... d'enllà on ningú no sap què hi ha, què amaga i on porta. En més d'un moment, de segur que tenen la sensació que es troben dins de la cabina d'un vaixell amb aires de Titànic.
Els personatges dels Peeping Tom són també personatges de pel·lícula: famílies de la burgesia d'una època intemporal però sempre decadent i personatges al seu servei amb la venjança reprimida al cos.
La insistència frenètica del moviment dels Peeping Tom fuig del perill de la repetició en el qual a vegades cau la dansa convencional. Peeping Tom ho supera amb la capacitat escènica de la companyia i el complement dels efectes escenogràfics i el de la il·luminació i el so, elements tan imprescindibles en aquest «Triptych» com aquell piano que esmentava dels inicis del cinema mut que marcava, amb les seves notes, el sentiment anímic de cada situació. (...)
