Quan descobreixes una companyia que ja porta temps voltant pels escenaris i que la crítica no ha deixat de glorificar-los, si les expectatives es compleixen, et pots esquinçar les vestimentes per haver-te perdut les seves anteriors peces. I aquest sentiment és el que un servidor té al descobrir els Pepping Tom a través del Triptych que estant representant a la Sala Gran del TNC. Manllevant les paraules del col·lega Oriol Puig Taulé: la dansa-teatre dels Pepping Tom és ideal per aquells que diuen “Ui, jo la dansa no l’entenc”. Afortunadament he sabut vèncer la meva resistència, tal com vaig fer amb el majestuós Opening Night de La Veronal. Ambdues companyies fan accessible la dansa als més profans jugant amb uns codis que els “teatreros” més obtusos entenem. Bé, en el cas dels Pepping Tom, els codis són tan teatrals com cinematogràfics. Però sobretot ballen, es retorcen, fan giragonses i tot de moviments impossibles que ens demostren la flexibilitat dels cossos.
El viatge és un descens paulatí a l’horror. Aquest sempre parteix de nosaltres mateixos , som instauradors de l’horror a través de les nostres relacions tòxiques. Perquè en certa manera l’espectacle és el que transmet, un seguit de quadres escènics on l’home dirigeix, avassalla, humilia, posseeix la dona. Però és molt més que això. De fet, una de les trampes que hom pot caure és en buscar-hi la lògica, l’argument on una cosa porta a l’altre. Però la dansa no té perquè estar lligada a cap camí argumental. L’univers dels Pepping Tom consisteix bàsicament en saltar d’un punt a un altre, trencant relacions espai temporals i transmetre una sensació d’estranyesa permanent. Malgrat tot, hi ha una certa dramatúrgia i és innegable. Però la dramatúrgia la marca el to, que es va desplegant a través de cada escena.
Mentre en el primer acte, en una habitació d’hotel freda i buida, els homes tracten d’imposar la seva força sobre les dones, el servei d’aquesta tracta de netejar o atendre les peticions dels hostes. Però els draps prenen vida, els poms fan sorolls i els cossos inerts convulsionen. Tot transmet una atmosfera densa,de misteri, de malson impossible. David Lynch adoraria aquest espectacle. I quan aquest primer acte acaba de manera circular, es fa un curt fosc i comença el desmuntatge de l’escenografia. És un moment màgic que es repetirà en el preludi del segon acte al tercer. Tota la companyia, més els tècnics de la sala ajuden a desmuntar els plafons i el linòleum que fa de catifa per construir un nou set que ens portarà a un camarot estrany d’un vaixell (o no, on s’és vist un vaixell amb balcó?).
Però en aquest segon acte, el viatge es va fent cada cop més caòtic, més horrorós. Les relacions entre homes i dones continuen sent incòmodes, de dominants i dominades; la pobra servent asiàtica (un conegut es queixa amb raó sobre l’estereotip que significa tenir a la Wan Lun-Yu fent d’assistenta) i el grum tracten d’atendre els seus clients; hi ha un bebè que plora, que la mare busca, que apareix i desapareix; un llit que s’empassa els qui gosen entrar-hi; i molts cossos que surten de l’armari. Els trucs, els efectes especials es sofistiquen i augmenten la sensació d’endinsar-se en un malson angoixant. La violència i l’estranyesa es fa cada cop més crua i poc a poc va apareixent algun monstre com l’home de la gabardina que porta un cap de dona que va clacant com una gavina.
El tercer acte és sens dubte on el virtuosisme dels ballarins es mimetitza més amb l’efectisme de l’escenografia. Davant dels nostres ulls ens han muntat un set que és com una espècie de menjador, de bar d’aquest creuer maleït. Però la tempesta de vent, neu i pluja que sonava amb força des de l’exterior de l’antic camarot, ha arrasat ja aquell espai. Tot està xop d’aigua (meravellosos aquests bidons penjats que han anat inundant el set) i els primers fongs es van apoderant de les parets. Però l’element de la nova escenografia cabdal per entendre el descens a l’horror és un ascensor el qual expulsa una de les dones. En aquell primer pis la protagonista es trobarà de cop vells amics, aparicions tenebroses que a mesura que va baixant pisos es van fent cada cop més monstruoses. Les danses al mateix temps són més impactants, cossos llençats a pes, contorsions impossibles, efectes visuals que haguessin pogut servir per L’exorcista i un in crescendo constant cap a un punt de no retorn.
La por no és una sensació fàcil de reproduir a dalt d’un escenari, però els Pepping Tom s’hi acosten molt. Aquest sentiment ve provocat per la concatenació d’escenes que cada cop es fan més angoixants. Anem teixint dins nostre una relació entre els personatges i veiem com la violència i l’horror s’acaba imposant sobre l’estima i l’empatia. Els personatges, siguin de la classe social que sigui (burgesos/ proletaris, hostes/servents), acaben igual d’enfonsats en un naufragi imprevisible.
L’espectacle crea la fusió perfecta entre dansa, teatre de cos i escenografia. A càrrec de la Gabriela Carrizo i la Justine Bougerol, els tres sets són fabulosos i a aparentment senzills,tot i que amaguen molts trucs i efectes especials. I tant important és l’escenografia per entendre les tres peces com és l’espai sonor qui dóna ritme i marca molts dels moviments que tant fan els ballarins com els propis elements escenogràfics. Tot el conjunt del Triptych dels Pepping Tom és rotundament una de les experiències teatrals més memorables.
