Tristan und Isolde. Àlex Ollé

informació obra



Direcció:
Àlex Ollé
Ajudant de direcció:
Valentina Carrasco
Escenografia:
Alfons Flores
Vestuari:
Josep Abril
Il·luminació:
Urs Schönebaum
Vídeo:
Franc Aleu
Producció:
Opéra de Lyon
Músics:
Orquestra Simfònica i Cor del Liceu, Ensemble Matheus
Intèrprets:
Stefan Vinke, Albert Dohmen, Iréne Theorin, Greer Grimsley, Francisco Vas, Sarah Connolly, Jorge Rodríguez Norton, Germán Olvera
Direcció Musical:
Jean-Christophe Spinosi
Sinopsi:

Tristan und Isolde és la culminació de l’ideari artístic de Wagner. Una òpera que va revolucionar, amb la seva ambigüitat harmònica, la música tonal. L’obra és, alhora, la traducció musical de la filosofia nihilista d’Arthur Schopenhauer. Àlex Ollé (La Fura dels Baus) concentra l’acció escènica en el llenguatge simbòlic, amb un treball excel·lent de caracterització dels personatges. L’escenografia d’Alfons Flores i les videoprojeccions de Franc Aleu contribueixen a la materialització de l’ideal wagnerià de l’«obra d’art integral» gràcies a unes imatges que sustenten i subratllen el llibret i la música. Iréne Theorin i Stefan Vinke, indiscutibles triomfadors al Liceu com a Brünnhilde i Siegfried, respectivament, a Der Ring des Nibelungen, tornen a Barcelona al costat d’un equip ideal per a aquesta òpera. 

Crítica: Tristan und Isolde. Àlex Ollé

03/12/2017

Un rodó e hipnòtic Wagner

per César López Rosell

Menys és més. El minimalista muntatge de 'Tristany i Isolda' de Wagner, a càrrec Àlex Ollé de La Fura i amb inspirada direcció musical de Josep Pons, va emmarcar la torturada història d'amor dels herois d'una òpera que va revolucionar el drama musical. Aquesta producció, estrenada a Lió el 2011, va renunciar des del primer moment al llenguatge coreogràfic en una peça d'escassa acció per centrar-se en el treball dramatúrgic dels personatges i deixant tot el poder descriptiu a la música. El resultat d'aquesta versió de gran càrrega simbòlica ha estat tan rodó com l'esfera de 5,2 tones que presideix l'escena. L'efecte hipnòtic de la utilització d'aquest imaginatiu artefacte d'Alfons Flores, que ens recorda al del planeta que s’aproxima a la Terra de la pel.licula ‘Malenconia’ de Lars Von Trier,  va mantenir al públic en tensió durant la llarga funció. El Liceu va aplaudir aquesta aposta, però sobretot a la imponent Irène Theorin i al sòlid Stefan Vinke, al capdavant d'un gran repartiment.

El viatge cap a interior dels protagonistes d'aquest monument a l'amor de Wagner arriba a cotes molt elevades en una posada en escena que fusiona equilibradament totes les disciplines. La proposta posa l'accent en el treball dels cantants, un elenc compost per habituals de Bayreuth als que des de la solidaritat orquestral, controlant la càrrega decibèlica per no sobrepassar-los, es protegeix des del primer minut.

Hi ha molt bones idees en el muntatge meravellosament il·luminat per Urs Schönebaum, en un plausible esforç per focalitzar l'evolució psicològica dels primer antagonistes i posteriorment amants i de donar sentit a les transicions entre els mons de la nit i el dia tan importants en aquesta història. En el primer acte, una plataforma ambienta la travessia del vaixell capitanejat per Tristany que ha de dur a Isolda a Cornualla per maridar-la amb el rei Marke. En un fons fosc es projecten imatges al·lusives al relat fins que acaba apareixent la meitat del cercle convertit en lluna. En el segon es mostra l'interior del castell del rei on els protagonistes viuen aïllats de l'exterior l'èxtasi de l'amor pur propiciat per un beuratge. Subtils projeccions de Franc Aleu, que reflecteixen el món íntim dels amants, completen aquesta visió de la seva psique a la qual contribueix el renovat vestuari de Josep Abril. En l'últim acte, l'artefacte dóna un gir de 180º per mostrar l'agonia del ferit heroi que espera la princesa abans de morir. És un espai desolat amb l'esfera simbolitzant el pes que cau sobre un ésser desprotegit.

En una òpera amb llargs monòlegs i duets, carregats de reflexions filosòfiques inspirades en Schopenhauer, l'esforç dels cantants és un veritable exercici de resistència. Vinke (Tristany), que ja va mostrar aquesta qualitat en un recordat 'Siegfried' al Liceu, va arribar al seu agònic final amb heroica plenitud. Va començar una mica dubitatiu però va anar creixent en l’interpretació del llarg duo amorós fins a demostrar que és un dels grans en aquest esgotador rol. Theorin (Isolda) no va fer més que confirmar la seva categoria, administrant molt bé els recursos. Molt expressiva, va transmetre tota l'emoció del seu personatge amb una riquesa de matisos i uns pianissimos meravellosos aconseguint la cimera a l'impressionant 'Liebestod'.

Albert Dohmen mereix un excel·lent com a rei Marke i Sarah Connolly ofereix una impecable lliçó d'estil com Brangäne. Un Greer Grimsley de gran presència escènica i poder dóna vida a Kurwenal, i Francisco Vas (Melot), Jorge Rodríguez Norton i German Olvera estan a l'altura dels seus papers. L'orquestra respon al repte amb una corda ben ensamblada i amb l'esforçat comportament de la resta de les seccions i del ocult cor. Josep Pons torna a brillar amb Wagner des del podi.