Llàstima. L'estètica aclapara la intenció. El minimalisme de Bob Wilson, que tant bé podria fer esclatar la controvèrsia per l'ambició dels Ubú, passa per sobre de Miró de Jarry i, fins i tot de Shakespeare. Els ninots i els cartells han digerit malament en la posada en escena de Wilson; la reducció (que no li importa de posar-hi afegitons) es mengen el mític "Mer-dra" de destrucció del codi, del llenguatge que va proclamar Jarry; ni tant sols els dits llargs de lady Macbeth apareixen tacats de sang com a remordiments per l'assassinat de la família de la corona. Al final, doncs, aclapara la potència del ciclorama, la sincronització amb l'espai sonor i el moviment i un espai que va del barroquisme a la nuesa, disposat de manera que fa difícil la visió des dels laterals perquè uns espectadors tape els altres.
No hi ha suficients (o molt difícils de localitzar) referents audiovisuals de com va ser Mori el merma, amb el que Joan Baixas, de La Claca, va convèncer Joan Miró per traslladar a l'escena els dibuixos sobre els personatges d'Ubú (exposats el 1953). Sense aquesta referència, costa entendre com tothom entenia que el Merma era Franco i que es transmutava en l'Ubú d'Alfred Jarry. Conceptualment, avui és molt fàcil de fer el paral·lelisme però no es veu enlloc, en el quadre proposat aquest Grec (d'un preciosisme en el moviment i en l'estètica, amb una musica de comèdia de dibuixos animats infantils).
Per començar, Wilson juga amb dos Ubú: el ninot que va idear Baixas i que Miró va aprovar i va pintar l'original; i el que està a la taula, que fereix de mort amb una llança blanca a Wenceslao. Per a Baixas (Daurrodó) en un full de diari rebregat hi ha ànimes, són titelles en construcció. Per això, sembla molt pertinent el pròleg en què l'actriu Sandrine Penda, que deu representar el poble, travessa tota la passarel·la trepitjant fulls de diari amb uns micròfons que amplifiquen cada pausada petjada. al final, aquest mateix personatge emergirà de darrere dels telons amb l'espiral. com una mena de cant feliç perquè el poble ha sobreviscut a les matances de la Cort.
Explica el crític de circ Jordi Jané, que va formar part del primer repartiment de Mori el Merma (La Claca 1978, espectacle treballat amb Joan Miró), que en aquell espectacle, que va girar per Europa amb 12 actors i els ninots mironians, es diferenciaven les màscares (que representaven el poble) dels personatges de la Cort, entre els quals, per exemple, una mena de general amb un peu gegant, que espantava al públic (La Carbassa, moguda per Pep Parés, qui anys més tard seria l'estimat Capità enciam). Jané admet que, durant la gira, sorgien accions improvisades que, si funcionaven, quedaven integrades a l’espectacle. Un exemple: el pare Ubú duia un bastó llarg i gruixut que, ja abans de l’estrena al Teatre Principal de Palma, el mateix Miró havia decidit que hi travessessin un enorme peix fresc. El peix es comprava cada matí i es conservava adequadament fins a l’hora de la funció. Però les actuacions a la Fundació Maeght de Sant Pau de Vença eren a l’aire lliure i hi havia un estany amb tres pams d’aigua dolça. Fruit d’una improvisació, l’actor Jaume Sorribas apareixia equipat de submarinista amb ulleres, peus d’ànec i fusell. Es llançava a l’estany, disparava i emergia triomfant de l’aigua amb el peix pescat. Un efecte inesperat, que el públic aplaudia entre admirat i sorprès. Un altre: quatre uixers (Jaume Sorribas, Piti Español, Óscar Olavarría i el mateix Jané) esperaven davant de cortines l’entrada en escena del Pare Ubú, en una espera llarguíssima que els anava posant cada cop més nerviosos. En una d’aquestes esperes, un d’ells es treia una pastanaga de la butxaca i la mossegava davant l’enveja dels altres tres. Abans no entrés el tirà, ja s’havien escopit a la cara els bocins de pastanaga mastegada, en una escena delirant, entre còmica i agressiva. Una escena molt més orgànica que l'esteticisme profilàctic de Wilson, que fa aparèixer, només un instant (com a homenatge?), els ninots de la Mare i el Pare Ubú.
La pulsió de les companyies teatrals dels anys 80 res tenen a veure amb les produccions de direccions estel·lars que, sovint, venen recolzades per actors de primer renom com Isabelle Huppert (Mary said what she said) o Baryshnikov (Letter to a man). En aquesta producció, els acompanyants de Bob Wilson són Miró i la seva mirada sobre Jarry. Sense possibilitat de ser a l'escenari, tots dos han quedat bandejats per l'estètica. El ciclorama s'imposa als ninots; flac favor al significat polític del que comportava retratar l'ombra d'un dictador a l'escenari.
