El treball que signen Bob Wilson i Mikhail Baryshnikov és pulcre, net, depurat fins a l'extrem. Amb uns canvis de llums extrems, un joc constant musical i un text que s'integra com si fos un mantra es construeix un espai íntim, que pot ser admirat contemplativament. Nijinky és un mite de la dansa tant pel que va viure amb els Ballets Russos de Diaghilev (un veritable visionari que va revolucionar el ballet impregnant-lo d'altres mirades artístiques amb primeres firmes assumint el decorat, el vestuari, la música...) com pel seu tràgic final. La presència imponent del ballarí es va vinclar per una esquizofrènia que el va apartar, dolorosament, dels escenaris, al 1919. Els seus últims 30 anys van ser un comprovar com la voluntat emmalaltia, cedia el seu món intens en una penombra constant esquizofrènica. Ell mateix va redatar un Diari que ha resultat revelador per a molts artistes que l'han volgut traslladar tant a l'escena com a la gran pantalla.
Però no. Wilson i Baryshnikov no conviden a empatitzar amb aquesta tragèdia personal. Més aviat, transiten per aquests raonaments il·lògics, a vegades cruelment cínics ("entenc la guerra perquè lluitava amb la meva sogra") com si fos un nou quadre del teatre de l'absurd. Les gravacions musicals, les veus en off recorden a L'última cinta de Krapp, de Beckett. I és que aquest espai buit, desolador, aclaparat, diu molt de la sensació del món de la cultura després de la II Guerra Mundial. L'absurd va ser una reacció a haver contemplat la barbàrie en directe al cor d'Europa.
La meticulositat del moviment casa molt bé amb la partitura lumínica. Tot ha d'estar quadrat al mil·límetre i semblar fresc; aquesta és la gran dificultat. L'espai és pla però el joc amb la llum li dóna un volum enganyós. Com el banc pintat a la paret de la cel·la. O la desaparició de la cadira al manicomi. Les aparicions i desaparicions són elements que aporten sorpresa, ritme a l'escena i que no necessiten cap altra coherència. El resultat és un treball preciós, a partir d'un fet que ha copsat repetidament els artistes que l'han volgut recordar. Com va ser el cas de Maria Rovira amb El salt de Nijinski (Grec, 2007) amb una peça molt més ballada, àmplia, coral i que evocava bellesa a la follia. Aquest Letter to a man és molt més introspectiu, hermètic. Aparentment, no pretén commoure ni empatitzar amb la tragèdia del ballarí ni de la persona. Amb punts expressionistes que recorden el Nijinsky com un autòmata de fira, que tothom vol retratar-lo, captar-lo, inspirar-se en ell. Ells li arrenquen la camisa de força i, símplement, es dediquen a donar-li l'espai lliure perquè es desplaci, amb uns moviments que contrasten de la dolçor més harmònica als frens que imposa l'espai sonor i que fragmenta tota narrativitat. I obvien el salt amb ell que el ballarí finalment procurava fer-se entendre als col·legues que s'atrevien a visitar-lo.
